Miquel Andreu - Com vius la judicialització dels debats sobiranistes que es fan al Parlament?

Ramona Barrufet - Ara hi hem presentat al·legacions i ens les desestimaran, però jurídicament no hi ha fonament per a l’acusació. Ja ens vèiem vindre tot aquest procés, però és la cosa més absurda del món. Que em facin seure en un judici per permetre que es parli? El Parlament és la casa de la paraula, al Parlament es debat de tot. És més, no és que nosaltres proposem el tema, és que tots els partits, també els que no hi estan d’acord, n’han parlat, del referèndum i del procés! Si se’n parla al carrer no en podem parlar al Parlament? El que em pregunto és on són els demòcrates espanyols, que n’hi ha, però callen.

M.A. - Fins on creus que pot arribar aquesta situació?

R.B. - Arribarem a declarar, molt breument, perquè no hi ha més; a més, una proposta de resolució no és mai vinculant. Acceleraran molt tots els processos, però nosaltres estem fent els passos per anar a Estrasburg, si convé.

M.A. - Des del món sobiranista es fa sovint la lectura que tot això genera més independentistes. La part espanyolista ho deu veure al revés, si hi insisteix.

R.B. - M’ha costat molt arribar a aquesta conclusió, però ells, com nosaltres, realment creuen que fan el que han de fer. No els convencerem. Recordo un dia un diputat del PP, al menjador del Parlament, que em va dir, tot perplex, “de veritat que tireu endavant això?”, i li vaig dir “de veritat ho dubtaves?”. Són camins que no es troben. Ells segueixen el seu procés. Els qui espero que vagin cap al nostre camí són els de Catalunya Sí que es Pot.

M.A. - El 2017 ha de ser l’any del referèndum. Es farà?

R.B. - Sí, però hem d’aconseguir que CSQEP s’hi sumi. Si Ada Colau diu que necessita una maduració, haurem de parlar i donar un marge perquè ho madurin. És imprescindible, perquè si els comuns no s’hi afegeixen, la majoria que tenim és feble, els necessitem molt. D’altra banda, hi ha tantes variables... No sabem si Rajoy avançarà les eleccions, quina situació tindrà Podemos –que són els únics que ens poden ajudar–, què farà el Tribunal Constitucional ara que canvia la meitat dels membres... Potser és il·lús, però espero que algú posi seny a l’Estat i s’autoritzi el referèndum. També penso que Europa dirà alguna cosa. No hem fet una irregularitat ni una desobediència flagrant, hem deixat parlar la gent.

M.A. - Què ha de tindre el referèndum perquè no sigui un nou 9-N? Que el no hi participi i tingui efectes vinculants, vaja.

R.B. - Ha de tindre el reconeixement directe del Parlament. Al 9-N no hi era. Per això dic d’ampliar la majoria parlamentària, perquè arribarà un moment que haurem de fer valdre la legitimitat del Parlament. Aquest serà el moment de trencament. Si inhabiliten Carme Forcadell i part de la mesa, però, no es pot continuar fent funcionar el Parlament, perquè hi ha en joc les feines dels lletrats i dels bidells, i som pell. Potser s’obriran altres vies, però el procés no podrà desenvolupar-se al Parlament. En aquest escenari, que és possible, també s’hi està treballant.

M.A. - Tema pressupostos. Entre gener i febrer hi ha les votacions. Com estan les negociacions?

R.B. - Bastant bé, però sabem des del principi que amb la CUP tindrem problemes amb Ensenyament i Interior. A Ensenyament, on sóc jo, estem molt distants. Hi ha qüestions de política educativa, però també s’han entossudit en coses com demanar un augment molt gran de professorat i això no és possible, no dóna per a tant. Hi ha hagut canvis i hem cedit en coses, però no sé si ho fan per pressionar fins a l’últim moment o per desencadenar una votació en contra.

M.A. - Què s’ha incorporat, de substancial, de les seues peticions?

R.B. - Sobretot la convocatòria d’oposicions, que no es convocaven i ara es convocaran; l’ampliació d’uns 700-800 mestres més –no els 6.000 que ells volen– i la destinació de molts diners cap a una cosa molt important, l’escola inclusiva, sobre la qual hi havia un decret fet però no desenvolupat per falta de diners. L’escull ara ja no és el debat sobre les escoles que separen per sexes –que jo estic d’acord amb ells–, sinó que s’han centrat molt en l’augment de professorat. Fa no gaire vam tindre una reunió i els vam dir “com podeu parar uns pressupostos per això?”. Tenim lògiques diferents, no els entenem i ells a nosaltres tampoc. Només que a una de les comissions temàtiques no s’aprovi, el pressupost retorna al Govern i ja no arribaria a ple. Tot i això, sembla que hi ha alguns acords. I també hi eren i es feia molta feina fins i tot quan públicament es deia que no, perquè en política hi ha molt de posada en escena.
Paral·lelament, també s’està negociant amb PSC i CSQEP, perquè podria ser que la CUP no aprovés els pressupostos i, si no s’aproven, tots cap a casa, eh.

M.A. - Que vol dir eleccions. Segons les últimes enquestes, tampoc sembla un escenari que convingui al mateix PDECat.

R.B. - Ni a ningú. Perquè tots els partits que estem per la independència, què explicarem a la gent? Quina confiança esperem que ens donin? Si ara els demostrem que no podem, amb unes noves eleccions els farem creure que sí?

M.A. - La gent podria entendre que, més que els pressupostos, l’important és la independència?

R.B. - És que sense pressupostos no podem tirar, arribarà un moment que no podrem pagar nòmines de la gent. Es pot continuar amb pressupostos prorrogats, però amb més dèficit del que ara podria ser, perquè ara hi ha un increment important. Seria tornar enrere i tornar els diners a Madrid altra vegada. Espero que els aprovem, la veritat.

M.A. - Una de les incògnites són les estructures d’Estat, si estan fetes i no es diu per discreció o si no hi ha res fet. Com està?

R.B. - Està fet. El que passa és que al moment que presentem qualsevol cosa o entri al Parlament, el Tribunal Constitucional ho anul·la. La Llei de Transitorietat està pactada i acabada, però no entrarà a registre fins a l’últim moment. Està tot molt avançat, però reservat al calaix. Jo no ho sé, però em consta que fins i tot hi ha agents internacionals que potencialment deixarien molts diners per poder tirar endavant en el primer moment.

M.A. - Després del referèndum, el full de ruta preveu unes eleccions constituents. Et veuries de nou en alguna candidatura?

R.B. - Hauria de valorar moltes coses ara, ja. Si continues imputat, per exemple, segurament hi hauràs d’estar, perquè si no et quedes totalment aïllat. Però tothom es pensa que als partits ara s’està parlant d’eleccions i no és veritat. Van preguntar a Puigdemont i no va fer més que dir el que havia dit sempre, però dins el partit no se’n parla. En tot cas, que Puigdemont no estigui lligat a la fase posterior és bo pel procés, vol dir que no farà cap pas pensant en si el compromet o no pel seu futur. Quan el coneixia de diputat, ell tenia clar que volia tornar al món de la premsa, claríssimament. Per mi, la confiança en el referèndum és que hi ha Puigdemont al davant, perquè és el que ell ha de fer, i després plegarà. El que passa és que els periodistes pregunten, respons i fan la notícia, però això no vol dir que sigui un tema que s’estigui parlant.

M.A. - Ara faig jo el paper, doncs. He llegit que tens molt bona relació amb Neus Munté, venint les dues de la UGT, i el seu és un dels noms que sonen per al relleu. Et veus fent algun pas més al seu costat?

R.B. - Amb la Neus tenim tanta llibertat de tracte que no arribem a aquest punt. Algú em deia “amb la Neus consellera ja veuràs, et cridarà”, però primer, jo no entraria en un govern, no tinc el caràcter i, segon, ella no és de les que et proposa això per amistat. Tant de bo la promocionin, potser no li estic desitjant el millor per ella, però tant de bo pel país, perquè és molt vàlida.

M.A. - Hi hauria d’haver un màxim de legislatures per als diputats?

R.B. - Sí. De fet, ja hi és, que són dues, vuit anys, però s’haurà de concretar, perquè jo mateixa representa que he fet tres legislatures, en sis anys. En tot cas, sempre es busquen camins per esquivar-lo. Ara al meu partit hi és, aquest topall, però s’han fet excepcions dels mons municipals que no acaben de... El topall hi ha de ser, però una sola legislatura és massa poc, no et dóna prou rodatge, i gaires més és massa, perquè es crea un microcosmos que t’allunya de la realitat. I és important que els diputats tinguem una base laboral al darrere, tant per l’experiència que puguem aportar com per no dependre laboralment del partit.

M.A. - Creus que els sous i retribucions dels diputats són adequats?

R.B. - Des de que sóc al Parlament hi ha hagut moltíssima reducció, de sou, de pagues extres –vam renunciar a recuperar-la– i de privilegis. A la mesa, per exemple, i jo ja no ho he viscut, hi havia un cotxe per a cada diputat, Teletac, targetes per a bitllets de tren... Tot això ja es va anul·lar a l’anterior legislatura i en aquesta encara hem fet més coses, com fer que tot el que es cobra per distància al lloc de feina s’inclogui a la cotització. Són coses que s’han anat arreglant i penso que ara està bé. Tot i això, potser hem perjudicat l’atracció de gent que és al món de l’empresa privada amb un determinat sou i estatus i no es voldrà posar en política, si és que no està molt convençuda políticament. No tenim atur, per exemple, i no sempre les excedències et donen la garantia de tornar al teu lloc.
Amb la Llei de Transparència, tot això és públic, i és important que ho sigui. I no és cert que ni diputats ni presidents del Parlament tinguin sous de per vida.

M.A. - La figura del diputat territorial no existeix com a tal, però s’intenta respondre o ser la veu del territori propi?

R.B. - Cada diputat té uns territoris adscrits, però el Parlament no funciona que aixeques la mà i exposes les problemàtiques de la teva zona. Es treballa per àmbits i dins de cada àmbit hi ha coses de les comarques que representes i altres que no. Normalment, però, si hi ha coses d’un lloc et poses en contacte amb el diputat de referència d’aquell lloc. On passa més és a Territori i Sostenibilitat.

M.A. - Des d’aquest Departament et deuen haver consultat la reobertura de Tracjusa, doncs

R.B. - Sí. I ja fa més d’un any i mig que jo ho vaig comentar, que hi hauria això i que no hi hauria acord a la comarca. Jo no estic perquè hi hagi una incineradora. Ho he fet públic, ho he dit a tothom i ho sap el conseller, però és que a les Garrigues no tenim un problema amb els residus, aquests ja estan gestionats. I ara hi haurà una ampliació de l’abocador. Una incineradora no la volem, no es necessita. Ara bé, que hem de gestionar el tema dels purins? I tant. De la mateixa manera que no vull que em portin coses d’altres llocs per cremar aquí, no portarem els purins a un altre lloc, els hem de reciclar nosaltres, però s’ha de fer de tal manera que no perjudiqui la resta de la població. Hem de tractar els purins, però de la manera com ho fèiem. A veure si surten d’una vegada les primes de l’Estat. Penso que Tracjusa ha d’obrir, però amb algun altre mètode que es faci a Europa, i la consellera Serret és el que està mirant. Ara el tema ja no és si hi ha d’haver incineradora o no, aquest projecte està descartat i, per tant, hem de buscar un altre sistema.

M.A. - Un altre tema territorial és l’Arxiu Comarcal. No va entrar als pressupostos de 2016 perquè estaven prorrogats i tampoc ha entrat als de 2017 amb partida pròpia.

R.B. - És que tot el que sigui projectes està dins una àrea molt gran on no estan especificats. Suposo que es començarà, però és que hi ha tantes peticions de tants sectors... El que ens dóna força és ser l’única comarca que no tenim Arxiu, perquè en aquest moment demanar per al totxo costa.

M.A. - N-240 i AP-2. Abans explicaves de mocions o propostes de resolució del Parlament que no són vinculants. On queda, per exemple, la que es va aprovar fa un any per demanar l’alliberament del peatge?

R.B. - És el que el Santi Vila havia fet, amb la seva bona relació amb la ministra, però no se’n va sortir. I el Rull tampoc se n’està sortint. Ha de ser públic, s’ha de veure com l’altre dia el ministre diu que no, que no i que no. S’han d’acabar les reunions privades, en què tu expliques el que t’han dit i potser no és veritat. No sé si aixecaran el peatge, però estic contenta perquè ERC hagi acceptat la duplicació, perquè s’ha d’admetre que ERC sempre havia defensat una mateixa postura, sempre. Ara l’acord és defensar les dues coses.

M.A. - Ets regidora d’Arbeca des del 1999, hi has estat alcaldessa, has estat al Consell Comarcal, presidenta de CDC a les Garrigues... Et planteges tornar a tenir un paper en la política local i comarcal?

R.B. - Vaig començar per aquí i dedicar-me professionalment a la política ha estat aquests anys del Parlament, abans sempre havia mantingut la meva feina al col·legi i al sindicat. No ho sé, podria ser. És un tema de relleu, que costa que la gent s’animi perquè entre tots hem desmerescut molt la política, i als pobles és dur. A Arbeca m’he presentat diverses vegades per no deixar-la sense representació, i més sent al Parlament, que podrien dir “mira aquella, com que ara és a Barcelona no li importa el poble”. No deixaré mai que el meu partit es quedi sense representació al poble. Vaig començar a militar a Convergència amb 21 anys i encara que hi ha coses en què no estic d’acord, no deixaré de fer-ho.

M.A. - Al món de l’ensenyament hi preveus tornar?

R.B. - Bé, jo tinc el meu lloc de feina al col·legi, i després al sindicat. Els excompanys em deien l’altre dia que m’esperaven, però que no hi anés forçada perquè voldria dir que el procés no ha anat bé. Sí, per què no? La meva vida és bastant cíclica.