El passat divendres vaig poder participar a les Borges a l’acte central a les Garrigues de la “Marxa per la independència”, que organitza l’Assemblea Nacional Catalana. La trobada, molt concorreguda, va ser una nova mostra de com han canviat les coses a casa nostra en els darrers anys. També a les Garrigues. Fins fa una dècada l’independentisme era cosa de minories, de gent estrafòlaria o del jovent. Ara no, ara el sobiranisme, o com en vulgueu dir, és ja transversal. S’ho declara gent que vota al PSC, a CiU o altres que ni tan sols hi van. Es va fent gran i, malgrat que té encara un marcat accent d’esquerres, acull gent de totes les ideologies que somien un estat propi per a Catalunya.

Entre els independentistes hi ha, però, una certa preocupació. És creixent la sensació que per les bones és impossible i que, per més que siguem, mai ens deixaran decidir. La gent demana valentia als polítics, que si tenen plans B o fulls de ruta creïbles els amaguen, i els ciutadans organitzats a les entitats es dediquen a empényer tant com poden. Falta un consens i fer un pas. Encara no hi ha una majoria política catalana que estigui diposada a concretar i posar en pràctica això que s’ha donat a conèixer com a dret a decidir. És important que els que no estan a favor de l’statu quo acabin d’incorporar totalment els federalistes desenganyats i els que somiaven en el confederalisme. Els primers tenen cada cop menys aliats a l’altra banda i els segons no n’han tingut mai. Cal definir què és el que volem fer, quin és el millor moment (o el llindar necessari) i acordar com ho podem fer.

En aquest sentit, i davant una legalitat espanyola impenetrable, em va semblar una bona idea la que planteja l’Associació de Municipis per la Independència, que aplega més de la meitat dels catalans. Quan sumin el 60% del cens, va dir el seu president, Josep Maria Vila d’Abadal, promouran una consulta perquè sigui assumida com a nacional i vinculant. A les Garrigues ja anem per davant, amb els deures fets.