Partir de l’evidència per arribar a veritats que n’estan més enllà ha estat sempre un exercici d’investigació només a l’abast de ments privilegiades. Iniciaren l’activitat els presocràtics, volent trobar tot un món de fonaments al qual veien en hipòtesis com l’arché, l’ápeiron i tants elements constitutius de l’univers.

El testimoni fou recollit al segle XVII per científics com Newton que, partint de l’evidència que les coses amb un impuls inicial acaben parant-se, va intuir que en un univers lliure de fregaments el moviment inercial continuaria indefinidament. Altres intuïcions –com la del geòleg Lyell establint que el panorama terrestre actual és el resultat de milions d’anys d’actuació de les forces naturals o la del biòleg Darwin amb la seva teoria de l’evolució– han continuat marcant el camí científic. Sempre va la intuïció especulativa i genial per davant de la simple evidència sensorial.

Una cosa molt diferent és negar l’evidència simplement perquè convé. La religió en general ha estat una gran negadora d’evidències: no existeix la mort, perquè hi ha una cosa també fora de l’evidència (l’ànima) que roman; un tros de pa no ho és, perquè és el cos de Déu… Tradicionalment s’ha creat tota una infraestructura mental per justificar aquest increïble pas mitjançant el qual l’home es nega a si mateix: en diuen els ulls de la fe o expressions semblants.

Però al clero li ha sortit darrerament un competidor formidable: els polítics. Fins fa poc, Espanya no estava en recessió, sinó en desacceleració. Ara resulta que Espanya no ha estat rescatada, sinó que se li ha concedit una línia de crèdit. Per a alguns, el català de la Franja no és més que “aragonès oriental”. L’evidència ha mort. Visca la política!

Els polítics ens estan creant un nou món més enllà dels sentits. El trist és quanta gent està disposada a prescindir d’allò que perceben per creure el que oficialment ha de creure, almenys si milita en algun determinat partit polític. En diuen fe o ximpleria?