L’Albi celebra aquest estiu els cinquanta anys de les seves escoles. El 30 de juny es va presentar un documentat i ambiciós treball sobre la seva història de la Montserrat Ribé, l’Eva Martí i l’Hombelina Rius, i el 20 de juliol hi haurà festa grossa per celebrar-ho com cal, veïns i comunitat educativa. Evidentment cal felicitar-se no de mig segle d’un edifici ja una mica atrotinat i que necessita alguna reforma, sinó dels cinquanta anys d’una institució de les que cohesionen i de les que serveixen per aprendre però també per formar en valors i conviure en igualtat.
Malauradament, la celebració de l’Albi contrasta amb una notícia trista, el tancament de les escoles dels Torms i els Omellons. La dels Torms té, a més, la característica que és de les que van construir la Mancomunitat de Catalunya, la primera institució d’autogovern del nostre país, instaurada el 1914, des de la guerra de Successió. L’aposta per l’educació, pel progrés social, és un dels signes d’identitat que ha definit el catalanisme. De fet, l’escola de l’Albi, que es va aconseguir convertir en una realitat durant el franquisme, era un projecte que va prendre cos en els anys de la República i que la guerra va frustrar i els durs anys posteriors retardar més del que calia.
La festa de l’Albi i la tristor del tancament de les escoles dels Torms i els Omellons ens han de convidar, encara que la calor ja emprenyi de valent aquests dies, a reflexionar sobre la importància de l’educació pública. Com ens en sortirem de fer una societat més justa, igualitària i amb persones millors sense una educació de qualitat? Aconseguirem ser més competitius i capgirar el nostre model productiu si no invertim com cal en els nostres mestres? Estem disposats a pagar els impostos de Finlàndia per tenir una educació de primera? Pensem-hi!