La setmana passada la Comissió de Territori i Sostenibilitat del Parlament, integrada per tots els grups amb representació a la Cambra, aprovava per unanimitat una proposta de resolució del PSC que “insta” el Parlament a “instar” el Govern de la Generalitat a “instar” el Govern de Madrid a estudiar l’alliberament del peatge en el tram de Lleida- Montblanc com a alternativa a l’autovia.

Hi ha molts “instar” entremig, però és evident que la qüestió avança. I ho fa sobre fonaments sòlids: les principals cambres de comerç implicades en el tram –i per extensió els principals agents econòmics– s’han fet seua la demanda i l’assumeixen tots els partits polítics catalans. Sens dubte, el fet que la fi de la concessió estigui lluny treu pressió a tots aquests agents per pronunciar-se amb més llibertat. Però aquest era l’objectiu inicial: treballar a anys vista, sense la pressió del moment, per obtenir suports amb més facilitat. A cada pas que es fa resulta més difícil fer tirar enrere tothom que es posiciona i, de moment, els posicionaments en general són favorables.

Falta, això sí, acabar de trobar la complicitat de determinats agents, com el Port de Tarragona. Però si el treball continua, això serà inevitable, bàsicament per l’interès de tothom i per la lògica aplastant. Seria, i acabarà sent, un veritable revulsiu a l’economia de la regió i, per això, ja es justificaria avançar ara el rescat, però la caixa està buida i falta madurar les condicions. Resten encara set anys de concessió si, com dèiem, l’administració no rescata abans el peatge pagant el preu que s’estableixi pel menyscapte.

Però allò que no pot passar sota cap dels conceptes –i per això, convé mantenir-hi els focus concentrats– és permetre que es renovi la concessió, com va succeir amb nocturnitat i traïdoria l’any 1998. I per aquesta idèntica raó no tindria cap sentit planificar una autovia en paral·lel que, a part del seu astronòmic cost, entraria en servei al mateix any que caduca la concessió.