Tot i que des que ens colpeja la recessió procuro, per raons òbvies, prioritzar el turisme intern, enguany m’he permès una escapada al Perigord, a la vall de Dordonya. Ubicat prop de Llemotges, constitueix una mostra genuïna de la França més rural i s’hi poden copsar perfectament els atributs que la caracteritzen. Comparant-los amb els propis, aquests atributs ajuden a mirar-te des d’una altra perspectiva comarques com la nostra i a revisar els criteris amb què de vegades la definim.
La primera impressió que tens en arribar-hi és que aquest bocí d’Occitània palesa que la combinació de sol i aigua (l’encreuament entre sud i nord) ha configurat una agricultura rica i fèrtil i un paisatge harmònic i amable. Constatar que la barreja de sol i aigua constitueix una fórmula imbatible per guanyar-se bé la vida i alhora per preservar un entorn natural agradable reforça la convicció sobre els beneficis i el potencial del Segarra-Garrigues, perquè és l’única manera de fer arribar aigua on potser hi sobra sol. I ho dic perquè observo que després de reclamar-lo durant segles, ara que ja comencem a tocar el canal, més aviat s’imposa un discurs entre indiferent i crític.
L’altra impressió que causa el Perigord és que no l’ha afectat el despoblament com a nosaltres i les cases estan totes habitades. Centrats en la producció de fetge d’ànec i d’oca, de nous i de tota mena de verdures, que t’ofereixen insistentment i pertot escarrassant-se per vendre-te’ls en origen, gaudeixen d’un turisme intern admirable. T’ofereixen qualitat però te la fan pagar com cal i suposo que és això el que els garanteix prou ingressos. És clar que compten amb la complicitat dels seus conciutadans, encantats de comprar en origen i pagar més pels seus productes, convençuts que són els millors i és un privilegi poder-ne gaudir.
Les infraestructures i els equipaments, en canvi, són pitjors i més vells que els nostres. Carreteretes sense senyalitzar, absència absoluta de variants, hotelets tronats i edificis repintats mil vegades, són habituals. Segons com això dóna al conjunt un aspecte entranyable i autèntic, que pot tenir el seu valor turístic, però també causa retencions de trànsit i et fa pensar que van curts d’armilla i han fet de la necessitat virtut. Ara bé, aquestes mancances no sembla que incomodin pas el seu turisme (que deu representar el 95%), integrat majoritàriament per famílies d’extracció popular.
L’absència d’immigrants contrasta amb la composició demogràfica dels grans nuclis urbans francesos i probablement dóna pistes sobre quins sous es paguen al camp francès i si als nadius els compensa fer les tasques agrícoles.
Els seus restaurants amb pretensions (“gastronòmics”, els anomenen ells) han aconseguit servir dos plats i postres de cuina elaborada a 25 euros per persona. Per aquest preu t’ofereixen un menú a preu tancat i amb només un parell d’opcions per plat, però amb una presentació i una qualitat excel·lents. Això sempre que no demanis una ampolla de vi, perquè la més barata voreja els 20 euros. Com a alternativa, però, t’ofereixen consumir-ne només un vas o una ampolla de 500 cl, que val un terç menys.
Finalment, sobta venint de Catalunya no detectar-hi cap mena de reivindicació occitanista. Amb l’excepció de quatre rètols de carrers de nuclis històrics i algun topònim aïllat, l’occità és evident que ha esdevingut una llengua proscrita i silenciada. Potser gratant molt encara és possible trobar-ne algun rastre, però en qualsevol cas això no està pas a l’abast del turista.
L’actual baró de Beïnac, que explota turísticament el castell dels seus avantpassats situat al peu del riu en un indret idíl·lic, potser és cert que tal com expressa la seva divisa no té por (paur). Els qui venim del Principat, però, ens agradaria que aquesta valentia de què es vanta l’usés per recordar que temps era temps els Pirineus no eren pas una frontera, sinó l’espinada d’un gran espai on ressonaven els mateixos mots, es forjava una cultura esplendorosa i s’expandia una economia pròspera. Al cap i a la fi, no resultaria pas més políticament incorrecte que esmentar els paladins de la cristiandat que la seva nissaga va enviar a les croades.