De la multitud d’entitats que tenen un objectiu de transformació social, no en deu haver cap al món que s’hagi creat per oci, avorriment i ganes de passar l’estona. Al contrari, segurament són les persones que ja solen anar atabalades amb mil coses les que acaben involucrant-se en més i més fronts.

Entre elles hi impera un fort sentit de deure moral, de no ser capaces de, malgrat tots els impediments, tota la mandra i tota la falta de temps material, sortir a defensar una causa. La voluntat de no ser torejats i humiliats i de desitjar un entorn millor, sigui el poble, sigui el barri, sigui la comarca, sigui el país, sigui el món, és superior.

A més dels poders amb què solen topar aquestes iniciatives, hi ha també dues actituds que, en última instància, acaben també sent nous obstacles. D’una banda, la indiferència, en molts casos, del mateix entorn. “Aquests temes vostres”, diuen, o “A vosaltres que us agrada fer això, podríeu fer no sé què”. No, senyores i senyors, no ens acostuma a agradar això que fem. És sacrificat, desagraït i pren molt temps per fer allò que realment ens agradaria fer en un món ideal. Aquesta etiqueta sobre algunes entitats, equiparant-les a associacions relacionades amb l’oci, el lleure o el folklore, és una llosa que pot acabar ofegant i cremant la militància.

I, d’altra banda, un altre obstacle habitual per fer passos endavant és també l’actitud de moltes institucions. Es troba molt a faltar, sobretot entre els organismes més propers –ajuntaments i consells– una actitud tant o més compromesa amb l’entorn. A voltes passa que, fins que no hi ha una pressió ciutadana forta, o fins i tot certa crispació, molts alcaldes i regidors –i fins i tot partits polítics– no fan cap pas endavant. Estem parlant de problemàtiques evidents tant a ulls de la societat civil com a ulls de càrrecs electes. No haurien de ser ells els primers a aixecar la veu, ells que tenen eines –no sempre les necessàries, val a dir– per intervenir?

Davant tot això, seria fàcil claudicar i engegar-ho tot a dida. Al cap i a la fi, el compromís i el deure moral no només és avançar, sinó també resistir. De derrota en derrota, fins a la victòria final.