L’autodeterminació de Catalunya és un dret inalienable, ja que es tracta d’un dret fonamental i universal de tots els pobles, vigent en la legislació internacional. Aquest fet ha donat com a resultat que el nombre d’estats sobirans s’hagi quadruplicat des del 1900 fins ara, i 20 d’aquests són resultat de la secessió d’una part del territori, com per exemple Noruega, Finlàndia, Irlanda, Islàndia, Lituània, Estònia i Letònia, Eslovènia o Montenegro. La Carta de les Nacions Unides atribueix el dret de decidir als pobles, no als estats.

D’altra banda, la Constitució espanyola no permet l’exercici del dret de decidir, però posa de manifest que això està en contradicció amb “la voluntat democràticament manifestada d’una comunitat nacional”. Aquesta concepció no pot acceptar el segrest de la voluntat popular en nom de la legalitat imposada.

Per tot plegat, el govern espanyol no tindria cap legitimitat per oposar-se a la decisió del Parlament de Catalunya de donar veu a la ciutadania per tal que, lliurement i majoritària, expressi la seva voluntat –en sentit afirmatiu o negatiu– en relació amb la creació d’un estat català sobirà. Si guanyés l’opció independentista el govern espanyol no tindria cap legitimitat per oposar-se a entrar en un procés de negociació per establir les condicions de la secessió.