Catalunya és un país amb una forta densitat demogràfica, 7,5 milions d’habitants, i que rep la visita de 12 milions de turistes a l’any. Disposa, a més, d’una potent indústria agroalimentària amb vocació i capacitat exportadora, per tant, el consum de productes agraris i ramaders és molt gran. La seva producció agroalimentària interna, tot i que està molt diversificada i és eficient, no arriba a cobrir ni el 50% de les seves necessitats. A Catalunya només el 30% de la superfície és terra de conreu, 1 milió d’hectàrees, i les de regadiu són, aproximadament, unes 250.000. Les terres regades, que representen un 25% del total de les de conreu, produeixen el 75% del valor final agrari.

Davant aquest panorama, el foment dels regadius forma part d’una política agrària i econòmica progressista i solidària i és estratègic per al nostre país. Per això, cap govern responsable hi pot renunciar. Necessitem una producció agrícola i ramadera forta i estable capaç de subministrar aliments en quantitat, qualitat i preus raonables al conjunt de la societat, no només pensant a abastir la nostra població i aquells que ens visiten, sinó també a una indústria agroalimentària que és el subsector industrial més potent del país i que genera riquesa i ocupació de manera bastant equilibrada sobre tot el territori.

D’aquí que no entengui les posicions que mantenen respecte als regadius, alguns responsables polítics i algunes entitats o associacions dites conservacionistes. Aquests posicionaments s’han fet públics amb motiu de l’aprovació del Pla Hidrològic de la Conca de l’Ebre o bé amb anterioritat, posant en qüestió la viabilitat del canal Segarra-Garrigues i altres regadius de les nostres terres.

L’aigua que es posa a disposició de l’agricultura no és per a ús i abús dels pagesos, sinó per produir aliments. Els pagesos utilitzen l’aigua, els que poden, per realitzar la seva feina. És una eina més de producció. L’aigua no és malgasta ni es fa desaparèixer, sinó que es transforma en fruites, verdures, cereals, oli, vi, carns i altres aliments. La que no arriba a aquests productes, retorna al seu cicle natural, mitjançant les escorrenties que es vessen i que arriben a les parts baixes de les conques dels rius i de l’evaporació, que a la seva vegada genera les pluges que renoven el sistema hídric.

El pagès és un consumidor d’aigua com qualsevol altre ciutadà i el conjunt del país –incloses les seves institucions polítiques i entitats diverses– ha d’entendre, tota vegada que ja s’hagin aconseguit importants millores genètiques i productives, que només posant més terres en regadiu podrem augmentar significativament la producció agrària i aconseguir una taxa de cobertura alimentària més gran que l’actual.

Els plans hidrològics, el de l’Ebre i els de les conques internes, han de preveure les dotacions necessàries per posar en regadiu a Catalunya més de 150.000 ha en els propers anys. D’aquestes, totes amb sistemes de reg localitzat, una part ho seran a dotació plena per fer-hi tota mena de conreus i una altra, amb regs de suport que permetin garantir les produccions d’olivera, ametllers, vinya, etc.

El conjunt del sistema hídric del país, amb els embassaments reguladors existents i els que estan en construcció, permeten disposar de cabals suficients per atendre aquestes noves necessitats i les dels regadius actuals. Al mateix temps poden garantir uns cabals mínims ecològics per als nostres rius, cosa que no seria possible sense la regulació.

La societat ha de demanar que les autoritats, les comunitats de regants i els pagesos gestionin bé aquests recursos i ho facin sempre atenent l’interès general, però sense culpabilitzar aquells que només pretenen fer-ne un ús racional per poder viure del seu treball.