Borbonistan, també anomenat Quixotestan o Castanyolàndia, és un estat llunyà, curiós, estrambòtic, exòtic, estrany, rocambolesc, ple de personatges kafkians que es mouen entre l’honor de la paraula i la corrupció dels fets... Mireu si són estranys que quan algun dels països que han sotmès per la força de les armes i han colonitzat culturalment i explotat durant segles proposa votar el seu futur, se’ls acusa de feixistes. És a dir, l’estat borbonistanenc equipara les votacions amb el feixisme, encara que la majoria del món faria justament el contrari. I tot en nom de la consagrada Constrenyició, llei suprema de l’Estat, difícilment reformable, llevat que ho mani –clar– l’emperadriu de Middle Europe.

Són tan estranys que impedeixen la presentació de llibres quan, per exemple, una novel·la –novel·la!– troben que tergiversa la –seva– història o hi envien funcionaris subalterns a fer sermons patètics. L’aparell estatal castanyolià, arcaic i tronat, destria difícilment realitat de ficció, però els feixistes són els altres... Els equivocats eren els autors dels llibres cremats a la Bebelplatz o els nazis que hi calaven foc? Marxar de Quixotestan no és una prioritat econòmica, social, històrica... És simplement una qüestió d’higiene mental.