El 6 d’octubre de 1934, Lluís Companys proclamava l’Estat Català, enmig d’un procés revolucionari en l’àmbit estatal, reactivat davant dels gestos autoritaris del govern republicà conservador de Madrid i l’entrada al govern de la CEDA. Feia tan sols un any que Hitler havia arribat al poder a Alemanya i a l’inici d’aquell convuls 1934 l’extrema dreta francesa havia intentat un cop d’estat a París.

Però, què passà a les Borges? Al gener s’havien convocat les primeres eleccions democràtiques locals de la història, és a dir, tal com les entendríem avui: van poder votar tots els homes i totes les dones majors d’edat. El valor d’aquesta dada és, potser, incomprensible per l’actual societat, acostumada a la comoditat democràtica i a la previsibilitat dels processos polítics (almenys fins el 2010). Aquell gener de 1934 es van escollir les persones més legitimades políticament de la història per decidir les polítiques públiques locals per primer cop. Dones i homes votaren lliurement després de dècades en què es negava l’accés de la massa social al poder polític.

Tanmateix, el desengany vers la República, en mans de la dreta més immobilista i reaccionària, desencadenà unes noves espurnes revolucionàries a tot l’estat, especialment exemplificada amb la revolució d’Astúries. La proclamació de l’Estat Català fou la gota que féu vessar el got i la repressió que es dugué a terme estigué dirigida a esborrar una legitimitat democràtica inesborrable. El protagonisme de l’obrerisme i del catalanisme més sobiranista, com en diríem avui, són dues de les claus per entendre què fou aquell sis d’octubre a les Garrigues, però també a tot Catalunya.

A les Borges Blanques, el divendres dia 5, diversos grups del Bloc Obrer i Camperol (BOC)dugueren a terme tasques de control a les entrades i sortides de la població, donant a entendre que eren ells qui tenien el control de la situació i que jugaven a ser la punta de llança del moviment revolucionari. El BOC s’havia presentat a les eleccions d’aquell gener sense obtenir regidors, i només amb el 6,6% dels sufragis, davant d’un 57,5% del Centre Republicà d’Esquerra o el 34,6% dels tradicionalistes de la Unió Ciutadana. S’uniren a la vaga general les joventuts d’Estat Català i posteriorment la Unió Socialista de Catalunya, i els primers requisaren cotxes i escamparen notícies i ordres a la resta de la comarca. Els republicans del Centre es limitaren a mantenir vigent la legalitat i esperar directrius de la Generalitat, que es concretaren l’endemà dissabte 6 d’octubre amb la proclama de Companys.

La reacció no es féu esperar i, davant de la direcció política que prenia el moviment en mans dels sectors independentistes, la gent del BOC els cedí el protagonisme i s’organitzà una manifestació des del local dels republicans a l’ajuntament que acabà amb la proclama de l’Estat Català en boca del batlle Joan Navés Ricart. Aquest, seguint les directrius de civisme i de capteniment que observà en la proclamació de la República Catalana el 14 d’abril, recomanà mantenir-se a l’aguait, però també evitar alterar l’ordre.

Malgrat l’eufòria obrerista, republicana i catalanista, la reacció de l’exèrcit i del govern central acabà per desinflar les expectatives en un món local incapaç de fer front a les forces d’ordre que s’anaven desplaçant als diferents pobles. El batlle Navés es posà a disposició de la Guàrdia Civil i s’autoerigí com a únic responsable dels fets. Quan el cap del cos policial preguntà a l’oposició tradicionalista si tenien alguna denúncia a fer, aquesta ho negà, evitant així ser un còmplice actiu en la repressió que s’estava a punt de desencadenar.

[article publicat al núm 382 de SomGarrigues]