Al marge d’una sensacional cançó d’Els Amics de les Arts, aquest títol resumeix l’actual conflicte en la gestió dels purins a la plana de Ponent. De segur que la majoria coneixeu l’estat de pànic que viuen alguns ramaders i el ressò que se’n fan els mitjans de comunicació. El missatge és força apocalíptic i compromet seriosament el futur del nostre sector porcí. Això és ben cert, però només en alguns municipis. En aquest sentit, uns pocs termes municipals acumulen més del 80% de la generació de purins de la plana de Lleida, proba fefaent de la mala gestió territorial de la ubicació de les granges de porcs.

A tots ens agrada menjar carn de porc, però hem de ser conscients que una granja intensiva té els seus pros i els seus contres i que, com tot en aquesta vida, s’ha de saber dosificar si no volem tenir un empatx. La meva proposta és seguir amb la política de diàleg entre el Departament d’Agricultura, Ramaderia, Pesca, Alimentació i Medi Natural, però afegint-hi una estratègia de país per al món ramader. Paral·lelament, els ramaders han de continuar organitzant-se i col·laborar, deixant de banda la filosofia de “ximple l’últim”.

No hem d’oblidar que la ramaderia és un complement essencial de l’agricultura, que permet autoocupació en les zones rurals i que possibilita que futures generacions continuïn habitant (més enllà del mes d’agost) els nostres pobles.