La rabiosa actualitat ens convidaria a parlar de temes polèmics com la recent constitució dels nous ajuntaments, la necessitat urgent de l’arxiu comarcal, la indignant actuació dels indignats davant el Parlament, el déjà vu en relació amb la composició del nou Consell Comarcal... però el que faré serà recomanar un llibre per a aquells considerats “de la ceba”, els que defensen la independència de Catalunya.

És una biografia política d’un dels personatges més carismàtics, misteriosos i enfosquits per la història, gran defensor del separatisme català que, amb els seus pros i contres, tenia molt clara la seva ideologia respecte al camí que havia de seguir Catalunya dins Espanya; em refereixo a l’obra de l’historiador Fermí Rubiralta titulada Miquel Badia. Vida i mort d’un líder separatista. Es tracta de la biografia definitiva i necessària sobre el personatge i la rauxa independentista del torregrossí Miquel Badia i Capell.

És una narració extensa i intensa del polèmic personatge, però també de la vida política i social de la Catalunya dels anys vint i trenta. Se’ns explica amb pèls i senyals els últims catorze anys de vida d’aquest autèntic agitador i home d’acció que passà d’ésser d’un simple saltataulells (dependent d’una farmàcia) a rebre l’apel·latiu de “capità Collons” (secretari general de la Comissaria d’Ordre Públic de Catalunya).

Només un breu apunt dels seus inicis. Amb 19 anys participava en l’acció del regicidi, fet conegut amb el nom de “Complot del Garraf”, on la intenció era fer volar el Borbó pels aires en el tren que viatjava quan passés per un dels túnels del Garraf. L’operació va fracassar i començaren 5 anys de presidi.

Segurament un dels punts més foscos és la seva mort, a plena llum del dia i on també morí el seu germà Josep. Rubiralta ens explica que l’atemptat fou atribuït a pistolers de la FAI, però no queda clar del tot qui hi havia al darrere. Un amic meu, el Joan, em comenta que fou un crim d’estat. Molt probablement tingui raó. En aquells moments hi havia dues línies clares a ERC: una més separatista, liderada per –entre altres– en Badia, i l’altra, més conservadora, encapçalada per Companys. Amb la mort del primer, el segon tingué via lliure.