Per vendre cal construir mites. Però l’oli, des de l’antigor, ha estat sempre un producte mitològic. És el producte que més usos ha tingut en la llar, en la vida, en l’amor, en la guerra, en l’esport, en tot allò sagrat, en la llum, i en la mort. Ens ha acompanyat en el bateig i en l’extrema unció. Noé va saber que el diluvi universal havia cessat quan un colom li va portar una branca d’olivera. Picasso, amb el seu “colom de la pau”, ens diu que l’olivera és el veritable signe de la pau. El mateix Van Gogh va pintar un paisatge d’oliveres que demostraven la seva tortura mental, però també la seva pau interior. Les religions del llibre tenen l’olivera com a element sagrat comú, que ens uneix dins de la civilització i ara la dieta mediterrània. La trilogia mediterrània amb els cereals, la vinya i l’olivera identifica els nostres conreus configurant un paisatge, ple de marges i espones, però també una alimentació, una forma de ser, un element de vida. Tot això va fer dir –amb raó– a Gregorio de Salas que “Los catalanes, de las piedras, sacan panes”. La denominació d’oli de les Garrigues (llavors es deia de Borges) va ser la primera denominació d’origen que es va declarar a Europa. Fra Miquel Agustí –el gran agrònom del segle XVII, amb onze edicions de Llibre dels secrets de l’agricultura– fou el que es van emportar els colonitzadors del nou món, que la van dispersar per tot Amèrica. Ens diu que, “L’olivera té una cosa meravellosa, de castedat i virginitat” i n’explica els seus múltiples usos, en alimentació i en medicina. Era molt emprat per a l’elaboració de la majoria d’ungüents per guarir nafres i ferides i donar bellesa a la pell de la dona. Els atletes que participaven en les lluites gregues dels jocs dedicats als déus del Olimp s’untaven d’oli per enfortir els músculs i fer lliscar l’adversari. En els banys romans, l’últim acte era fer lliscar per tot el cos l’oli que vivificava i enfortia la pell i els preparava per fer l’amor. Ara la tradició ha retornat i és xocant que avui al Regne Unit els serveis de pediatria recomanen rebutjar les cremes per als nounats i utilitzar només oli d’oliva, per evitar reaccions negatives de la pell. Llàstima que els nostres serveis sanitaris encara no ho facin. Però el seu ús principal era fer llum a les llars, als temples i a la vida. Les llànties gregues i romanes que trobem en les restes arqueològiques ja es curullaven d’oli per il·luminar els llocs sagrats de temples i llars. També era emprat en la guerra. Els herois d’Homer, després dels banys, es fregaven el cos amb vivificador oli d’oliva. Així mateix ho feien amb els valents companys morts en el combat per tal de purificar-los i fer que arribessin més atractius als estatges dels déus. Es guardava preciosament en gerres de ceràmica, que les aïllaven del sol, el vent i la calor, on a poc a poc es decandien les morques, que finalment s’aprofitaven per fer sabó. Recentment la varietat arbequina, la més apreciada, ha tornat a colonitzar tots els continents a partir de peus seleccionats en els centres de recerca de la Generalitat de Catalunya. Però si en voleu saber més, podreu trobar informació en el primer llibre que va publicar –l’any 1981– el Departament d’Agricultura, que fou escrit per Jaume Ciurana i Llorenç Torrado. I un suggeriment: potser ara és el moment de fer-ne una nova edició per tal que totes les agrobotigues s’emplenin de símbols, tot aprofitant els mites per entrar al cor dels consumidors.
