Mariona Forcat - Què el va atreure de Granyena per anar-hi a viure?
Lluís Climent - Ens vam assabentar que hi havia una casa amb força habitacions, un pati i, al tenir quatre fills, vam decidir-nos. Del poble, només vaig mirar dos coses: que l'església està arreglada i pintada i això vol dir que és un poble que s'autoestima i que a l'Ajuntament només hi hagués gent del país, fossin de dretes o d'esquerres, però no dels que hi van en contra. 

M.F. - Des de ben jove que és organista del Carme. Sempre s'ha dedicat a la música?
L.C. - No. La música és el fil conductor de la meva vida. He estat molts anys organista del Carme i ara fa sis mesos que sóc l'organista de la Catedral. Però jo vaig estudiar magisteri i vaig exercir de mestre uns 10 anys. I després, mentre exercia, em vaig pagar els estudis de Filologia Clàssica i després, en lloc de fer reciclatge en català, vaig fer Filologia Catalana. He fet, fins i tot, de professor a les Borges. És a dir, tinc tres carreres que són les que m'han donat de menjar. La música m'ha donat moltes satisfaccions però no m'ha donat de menjar.

M.F. - Ha estat professor a l'institut de les Borges?
L.C. - Sí. El que porta per nom el del meu amic Josep Vallverdú. Amb ell vaig coincidir a l'obertura de les noves instal·lacions i allí hi vaig ser com a professor de llatí un curs i una mica més dels més grans. De fet, l'actual professora de llatí va ser alumna meva. Després em va sortir una plaça a la Generalitat de tècnic de política lingüística a Lleida. I allà hi he estat 28 anys dirigint l'orquestra de tots els examinadors de català. 

M.F. - Quan va començar la seua passió per la música? 
L.C. - De ben petit. Quan entrava a una catedral i sentia un orgue pensava: qui el pogués tocar! I ara resulta que em demanen pertot arreu perquè hi ha molt pocs organistes d'església. 

M.F. - És autodidacta?
L.C. - No, he fet cursos. Però el que passa és que no tinc cap títol. La llicenciatura me l'ha donat la gent. A ningú l'agafen d'organista a la Catedral si no és una mica bo, no?

M.F. - I més enllà de ser organista i pianista, també és compositor. 
L.C. - Sí. De fet, sóc més compositor que intèrpret. A Catalunya ja hi ha molts intèrprets, però d'autors ja no n'hi ha tants. Jo he volgut tenir la tècnica suficient perquè el que tinc al cap ho pugui portar directe al teclat. 

M.F. - La seua faceta de compositor li va donar el primer premi Pentagrama.
L.C. - Sí. I va significar molt, però també va tenir la contrapartida: et premien, però també et posen al calaix. No hi va haver promoció del disc, ni se'm va donar cap concert. Jo sempre m'he hagut d'espavilar sol i per això sóc molt actiu per internet, on regalo la meva música. Suposo que va ser perquè coses així no donen vots. La gent el que vol és espectacle i el meu no en dóna. No s'aprecia la música per si sola, sinó l'espectacle que genera.  

M.F. - En què s'inspira per compondre?
L.C. - Potser la gent tindrà una decepció, però no m'inspiro en res ni en ningú. Malgrat que em considero una persona sensible que sap gaudir d'una posta de sol, de les flors del jardí, no en trec inspiració. És la mateixa música que porto a dins la que em fa crear. 

M.F. - Per ser organista d'església, s'ha de creure en Déu?
L.C. - No necessàriament. Però el qui no hi creu difícilment serà un bon organista. La música d'on ve? Doncs no ho sé. Hi ha un ministeri, una transcendència. I un bon organista ha de tenir aquest lligam transcendent i tenir una vida interior. Al llarg de la història pocs organistes no han estat creients. A més, fer una funció religiosa és difícil si no s'hi creu. La música és l'esclava de la litúrgia. Ara bé, això no vol dir que es combregui amb rodes de molí.  

M.F. - Quants orgues ha pogut tocar?
L.C. - Ui. Molts! No t'ho sabria dir. Allà on vaig demano que em deixin tocar l'orgue. I normalment sempre m'han obert la porta. He tocat el de la Seu Vella, el de Sant Llorenç, el dels franciscans de Lleida, el del Monestir de Poblet i molts altres. Tinc pendent el nou de Montserrat i també em falta el de la Caparrella, que a veure si l'aconsegueixo tocar aviat.  

M.F. - Els de les Garrigues els ha tocat?
L.C. - Sí, és clar. He tocat els dos que hi ha, tant el de la Pobla de Cérvoles com el de les Borges Blanques.