LAURA QUINTANA - Quina és la teva relació amb l'Aula Municipal de Teatre de Lleida?
MARIA RAMOS - Sempre m'ha agradat el món del teatre, i ja de petita en vaig fer a Cervià. Quan vaig acabar els estudis a l'institut, vaig començar el batxillerat artístic a l'Institut Samuel Gili i Gaya de Lleida i posteriorment vaig cursar els dos anys del cicle formatiu a l'Aula.

L.Q. - L'any 2018 nou exalumnes de l'Aula van presentar una denúncia contra dos professors per haver comès abusos sexuals durant més de vint anys. En aquell moment eres alumna de l'Aula, com vau reaccionar?
M.R. - Et quedes en xoc perquè quan veus les denúncies t'adones que tu també has estat víctima. L'Antonio Gómez, que ha estat el professor amb més casos d'abusos acumulats, és un artista reconegut nacionalment i, per tant, et poses en les seves mans sense pensar-ho, confiant en la seva professionalitat.

L.Q. - Sent víctimes així de l'abús de poder.
M.R. - Efectivament, vam arribar a normalitzar els abusos. En aquell moment no n'ets conscient perquè consideres que forma part de l'assignatura i que l'exercici ho requereix.

L.Q. - Com treballava l'Antonio?
M.R. - L'Antonio treballava amb uns exercicis que repetia amb els anys. Un d'aquests exercicis consistia a deixar-se emportar per la música en una classe completament a les fosques. Nosaltres pensàvem que ell no hi participava, però s'aprofitava i ballava amb les alumnes. De fet, jo compartia classe amb la meva parella, i va estar ballant amb mi sobrepassant els límits fent veure que era la meva parella. En un altre exercici, havíem de fer el simulacre d'una festa i feia calor i moltes ens vam treure la samarreta. L'Antonio ens va començar a perseguir per tot l'edifici per treure'ns els sostenidors, però jo m'hi vaig negar i em va tancar a l'armari durant una hora. I moltes altres coses.

L.Q. - El món de les arts escèniques facilita aquests abusos?
M.R. - En el món del teatre la línia de confiança entre professor i alumna és molt fina i, a més, es treballa molt amb el cos i les emocions.

L.Q. - Amb tot això, el ministeri fiscal va acabar arxivant el cas pel fet que els delictes denunciats havien prescrit perquè havien tingut lloc anys enrere, quan les víctimes eren menors.
M.R. - Sí, cal un canvi legislatiu a nivell estatal per tal que els delictes d'abusos sexuals a menors no prescriguin. Les víctimes d'abusos sexuals acostumen a mantenir en silenci el seu patiment, i poden trigar molt temps a pair-ho i poder explicar-ho. De fet, arran del Cas Aula neix el col·lectiu Dones a Escena, que lluita per visibilitzar els abusos i reobrir el cas. Tenim esperances en els nous testimonis que estan sortint a la llum per poder reobrir-lo i recordar que la memòria no prescriu.

L.Q. - I amb els professors denunciats, què va passar?
M.R. - Rubén Escartín va deixar el centre l'any 2008 i l'Antonio Goméz va ser acomiadat, però l'acomiadament es va considerar improcedent pel fet que la fiscalia havia arxivat la denúncia.

L.Q. - Com valoreu el protocol d'actuació establert per l'Aula per evitar que els abusos tornin a repetir-se?
M.R. - El protocol ha estat afectiu, però encara no hem rebut unes disculpes per part de l'Aula. És cert que ara els professors van amb més cura abans d'interactuar amb nosaltres i tenen voluntat de canvi. Tot i això, vull destacar que la resta de professors no han estat igual que els denunciats; són molt respectuosos i amb el protocol encara més.

L.Q. - Arran del cas de l'Institut del Teatre de Barcelona, decideixes compartir un vídeo a Instagram per recordar que a Lleida també cal mobilització al carrer.
M.R. - Sí, aplaudeixo la repercussió que ha tingut el cas de l'Institut del Teatre, però el centralisme barceloní s'ha fet present un cop més. A Lleida hem fet dues manifestacions i la gent no s'ha mobilitzat. Necessitem el suport de la ciutadania. És més, molta gent del sector i de la Paeria ha callat perquè tenien afinitat amb el denunciat.