Miquel Andreu - Venint d'una comarca de secà, sense rius ni mar, com et surt l'interès pels microorganismes d'aigua?
Elisenda Ballesté - Vaig decidir fer Biologia quan a l'institut vam mirar aigua pel microscopi i vam veure com es movien els protozous. La vaig trobar fascinant, aquesta diversitat. Un cop a la facultat, vaig anar entrant en microbiologia d'aigües, i fins ara.
M.A. - Quina era la teua tasca a l'Antàrtida?
E.B. - Els meus companys, bussejant, agafaven mostres d'invertebrats i els manteníem en aquaris. Jo aïllava bacteris de la superfície i recollia mostres de l'animal per analitzar les comunitats microbianes. També agafava aigua de mar per estudiar els bacteris que conté. L'illa és volcànica i hi ha molta variació de temperatura i de PH de l'aigua, de manera que anava a diferents punts a buscar-ne. Filtràvem l'aigua, congelàvem els bacteris i a Barcelona ho analitzarem tot. Ara les mostres són al vaixell, que no arriba fins al maig.
M.A. - Com és viure en una base científica? Quines limitacions té?
E.B. - És com estar de campaments, comparteixes habitació entre quatre, lavabos, hi ha unes hores de menjar, etc. Limitacions és que si et falta qualsevol cosa no ho tens. Si se t'acaba l'oli d'oliva ja no tens oli d'oliva, com ens va passar. Per tota la resta, és com estar en un refugi de muntanya. La nostra base, a més de científica, era militar. Ells gestionen les instal·lacions i hi són per donar suport logístic als científics i, segons diuen, per assegurar la presència espanyola a l'Antàrtida i fer algun projecte. Espanya té dues bases allà: una de compartida entre CSIC i militars a l'illa de Decepció -la nostra- i la de Livingstone, només científica.
M.A. - Tu ets independentista, feminista, antimilitarista... Com va ser la convivència?
E.B. - La veritat és que molt bé [riu]. Amb el tema independentista no hi havia problema, ells feien conya per un cantó i altres la fèiem per l'altre. Sí que hi va haver alguna conversa una mica més complicada sobre feminisme o presència militar a les escoles, per exemple, però ja està. De fet, tothom evitava aquestes qüestions, al final has de conviure allà.
M.A. - Què és el que més t'ha xocat del terreny, del paisatge? Com és l'Antàrtida?
E.B. - L'illa de Decepció és diferent. Al ser volcànica no hi veus les grans glaceres que veus en altres, per exemple. A Decepció n'hi ha, però més petites, només el 50% de l'illa està coberta de glaceres. El que més em va sobtar és el permafrost, que és el terra gelat, on veus les barreges de la terra volcànica de colors negre, vermell, groc... amb les capes de gel. I la fauna també és xocant. Trobar-te els pingüins, veure des del laboratori els llops marins saltant a la platja, o les balenes des del vaixell.
M.A. - I el fred, era extrem?
E.B. - No, la mitjana era de 0 graus, dos amunt, dos avall. La temperatura de sensació de fred sí que baixava més, uns 10 negatius. Un dia de tempesta, que és impressionant veure-ho, vam tenir -22 o -23 de sensació, no de temperatura real.
M.A. - Sembla que allà haguéssiu d'estar sols, però no era així, no?
E.B. - El turisme s'hi està incrementant. És un lloc exclusiu i ara que hi ha gent pertot arreu, els rics comencen a buscar noves zones. S'hi fan creuers caríssims i Decepció és parada, perquè és una illa diferent, hi ha fumaroles hidrotermals, una antiga estació balenera... Els baixen en zodiac i, en funció del que paguen, fan més o menys excursions. A vegades t'apareixen a la badia, davant de la base, i et fan fotos. Et sents com un mico. També hi ha petits velers que fan viatges d'aventura, però amb condicions bastant precàries. En vam haver de rescatar un que havia perdut completament el rumb després d'una tempesta.
M.A. - Els científics sou un dels col·lectius que més emigren. Deus tenir molts companys fora.
E.B. - Sí. Dels que érem allà, per exemple, jo tinc contracte del 30% de jornada per fer classes a la universitat, dos havien acabat la tesi i estan a mitja jornada per mig any, una havia deixat la recerca i ara és marinera, dos més estan amb la tesi... El problema és que és més estable estar fent la tesi que no els contractes de quan ja l'has acabat. Cada cop hi ha menys beques, les universitats no treuen places... L'opció acaba sent marxar. Tot i que la crisi ha arribat a tot arreu, continua sent més fàcil trobar feina en altres països que no aquí. A fora hi ha més possibilitats, més investigació i, per tant, més projectes.
