XAVIER FRANCH- Quan vas començar a fer de cartera del Cogul?
ASSUMPCIÓ VIDAL - Vaig començar a fer de cartera l'1 de gener del 1973.
X.F. - Com va ser al començament?
A.V. - El carter que hi havia era molt gran. Es va jubilar i va dir que busquessin algú. S'havia de tenir l'auxili social fet o ser casada. Jo feia un any que m'havia casat i tenia una nena de dos mesos. Quan passava el correu, sempre pensava que era una feina que m'agradaria a mi. I vaig anar a l'ajuntament
X.F. - Va ser fàcil?
A.V. - En aquell temps n'hi havia poques de dones carteres. El meu pare em deia: "Vols dir que et vols posar a cartera?" I els sogres també. Era un ofici menyspreat.
X.F. - Com va ser el primer dia?
A.V. - El correu arribava per autocar. A l'hora de l'autocar, cap a quarts de dos, vaig anar a buscar el correu i després vaig tornar a casa, per classificar les cartes. Com que soc filla d'aquí, molts noms, tots, me'ls sabia. Els vaig ordenar per carrers i després vaig anar-ho a repartir. Hi havia una mica de feina, però, si la feina es fa a gust, no és feina.
X.F. - Sempre era així?
A.V. - Primer ens venia per autocar. Després, em feien esperar a la cruïlla de Granyena amb el Cogul. I a l'hivern, no et pensis tu: fred, vent, pluja, neu. Jo sortia sempre. Allí, a les set del matí, que encara era de nit, tenia por. I li vaig fer una carta al cap de Correus. El cap s'ho va pensar i després, en lloc d'esperar-me a la cruïlla, m'esperava a casa del carter de Granyena, fins que es va jubilar. Vaig passar a anar a buscar el correu a les Borges Blanques. Quan es va jubilar el carter d'Aspa, em van donar Aspa. Em deien cap aquí i cap allà, i jo cap aquí, i cap allà. No m'importava. M'agradava.
X.F. - Era exigent físicament?
A.V. - A Borges arribava la furgoneta de Correus i l'ajudava a descarregar. Soc molt nerviosa, ho agafava i pim-pam. Sí que em feia mal l'esquena, però pensava que era d'algun mal gest. Fins que vaig veure que no, i el mal d'esquena va anar a més i a més... i em vaig quedar enganxada. El metge de capçalera em va dir que em feia falta un carro, o em donava la baixa. L'endemà ja tenia el carret.
X.F. - Com era el teu dia a dia?
A.V. - Sortia del Cogul cap a les Borges. Tornava al Cogul, classificava les cartes. Llavors el que feia era treure'm Aspa. Allí, quan hi arribava, ja hi havia quatre o cinc dones que m'esperaven i em deien "va, que farem un tallat". Ens van posar de nom "les del tallat" perquè érem quatre o cinc dones, o sis, junt amb la cafetera, que fèiem el tallat allí. I després ja me n'anava a repartir. Tot seguit, pujava cap al Cogul, repartia aquí i quan acabava ja estava per al dinar, per als meus fills...
X.F. - Tot ho feies durant el matí?
A.V. - Sí! Ara, si em quedaven reemborsos, o certificats, o giros, perquè a l'hivern la gent van a collir, agafava a la tarda, quan venien, i ho feia al tard. En lloc de fer-los vindre a casa, hi anava jo.
X.F. - Què és el que més t'agradava?
A.V. - Anar a repartir. I classificar. Tot això ho feia tan, tan, tan a gust! Ara, a mi que no em fessin anar a fer cursets, que ens feien anar a Lleida.
X.F. - Què tenia d'especial repartir?
A.V. - Que et trobaves amb cada persona! Hi havia gent gran que t'esperaven, que t'estimaven. Veies el carinyo que et tenia la gent. Ara, també hi ha la part contrària.
X.F. - Sí?
A.V. - Els paquets i cartes que no venien certificats i que no passaven per la bústia, segons ordres de Correus els havíem de deixar a terra davant la porta. I hi va haver un dia que a una dona li vaig deixar allí. S'ho va prendre tan malament que em va fer una denúncia. No n'havia tingut mai. Mai! M'ho vaig prendre malament.
X.F. - Vas tenir altres aventures?
A.V. - Una vegada venint d'Aspa, que arreglaven la carreta, al fer un revolt passat el poble el vaig fer massa de pressa. Vaig començar a fer esses i em vaig posar damunt d'un arbre. La senyora me'l va fer pagar. Jo no ho vaig dir mai a correus, però me'l va fer pagar. I em va fer pagar 25.000 pessetes! Dic, si tots els arbres del terme valguessin 25.000 pessetes, mira si en seríem de rics (riu).
