XAVIER FRANCH - T'has dedicat sempre al món de l'art?
JOANA PARÍS - A mi sempre m'havia agradat la perruqueria, i volia ser perruquera. Vaig estudiar per ser-ho i vaig tenir una perruqueria durant uns quants anys. Després ho vaig haver de deixar. Vaig estar uns anys sense treballar i vaig decidir dedicar-me al món de l'art.
X.F. - I com t'hi vas introduir?
J.P. - Des de petita que m'ha agradat dibuixar i pintar. Vaig estudiar un curs de manualitats per correspondència i després he anat fent molts altres cursos.
X.F. - Per carta? Com es feia això?
J.P. - Sí, era per correspondència perquè llavors no hi havia internet. Em van enviar tots els llibres, i jo havia de fer uns exàmens. Hi havia tant la part pràctica com la part teòrica. Per la pràctica havia d'enviar fotografies de l'obra al professor.
X.F. - Fins que vas posar-t'hi professionalment.
J.P. - M'agradava l'art i vaig pensar que podia ensenyar el que sabia. Amb els alumnes també n'he anat aprenent. És una manera de compartir. Cadascú té la seva experiència i després es comparteix.
X.F. - Diem massa "no sé dibuixar"?
J.P. - Sí, hi ha molta gent que diu "jo no sé fer res. Però tinc ganes de sortir de casa, de fer alguna cosa amb les meves mans". Jo sempre penso que tothom té un artista dins. N'hi ha que tenen més habilitats i n'hi ha que menys, però tothom pot fer alguna cosa.
X.F. - I si la manualitat es torça?
J.P. - Jo els ajudo. Comencem per una cosa fàcil i, si veig que en saben, passem a una cosa més difícil, i, si veig que s'espanten, parem i fem coses més fàcils. El cas és que surtin d'aquí contentes. Jo ajudo la gent a ser feliç d'aquesta manera. I també soc feliç jo.
X.F. - Venen més homes o dones als tallers?
J.P. - Més dones. Els homes van al bar.
X.F. - Una altra de les teves passions és escriure, si no estic equivocat.
J.P. - Sí, col·laboro a la revista Terrall. Ara, últimament, no hi puc col·laborar tant perquè no tinc tantes hores, però sí que m'agradava. Sobretot anava a les reunions amb els altres col·laboradors. Entre tots, cadascú portava les seves idees i fèiem la revista. Jo, sobretot, feia el noticiari, les notícies que hi havia hagut entre un número i un altre.
X.F. - També has escrit sobre cuina, oi?
J.P. - Ara porto la secció de cuina. Busco receptes de casa. Jo no soc gaire cuinera, però m'agrada saber, de la recepta, els ingredients, quin valor nutricional tenen... Faig de tot, però principalment agafo receptes d'aquí, del terreny. Que no es perdi el valor d'aquests plats que s'havien fet tota la vida.
X.F. - Quina importància tenen les revistes locals com 'Terrall' de les Borges?
J.P. - És una manera que la història del poble se sàpiga, i la conegui tothom.
X.F. - Manualitats, restauració i pessebrisme són les tres potes del teu projecte. N'hi ha alguna que t'agradi més?
J.P. - Tot el de Nadal, sí. El pessebrisme m'agrada molt. Jo em dedicaria tot l'any fent coses de pessebre. Però bé, l'any també és molt llarg. I a l'estiu no presta.
X.F. - Com t'hi apropes, al pessebre?
J.P. - Compro les figures fetes i llavors les pinto, les decoro. També faig cases a mà, amb paper i cartró reciclat, per exemple. Faig cases, coves i altres complements del pessebre.
X.F. - Ha canviat el món del pessebre?
J.P. - Sí, ha anat canviant. Sobretot els nens hi volen posar figuretes i joguines que tenen per casa. També se'n fa de Playmobil, de pessebres. A casa nostra n'havíem fet un. Però es continua fent molt clàssic. I, en general, el pessebre és una tradició de tota la família. Pares, padrins, nens, tots! És divertit anar-los a veure perquè sempre són diferents.
X.F. - Pels personatges que hi posem i com els posem, pot tenir una part de joc?
J.P. - Sí! I n'hi ha que hi juguen. I cada dia fan caminar un o altre personatge. Els meus fills, quan eren petits, un any van fer el pessebre amb aigua i cada nit el nen Jesús baixava per l'aigua perquè s'havia de banyar.
