XAVIER FRANCH - Sempre has fet de bomber al parc de Lleida?
JORDI GUIU - La primera plaça d'interí la vaig tenir a Solsona. Després vaig passar a Cervera, i de Cervera vaig saltar a Igualada. Durant tot aquest temps pujava i baixava del poble. D'Igualada em vaig anar atansant a Lleida. Quan treballava a Mollerussa va aparèixer l'opció d'entrar al grup especialitzat en rescats subaquàtics. Feia temps que estava bussejant esportivament i era una oportunitat de formar part d'aquest grup.
X.F. - Ara està més de moda, però quan et vas introduir tu al món del busseig?
J.G. - Va ser molt curiós. Vaig llegir un article al Segre al Casino de la Granadella i em va sorprendre moltíssim. Vaig preguntar a una amiga amb contactes al Centre Excursionista de Lleida, on feien un curset. M'ho van explicar, em va agradar i ho vaig provar. Al primer curset fèiem una setmana de teoria i una setmana de pràctica a les Basses d'Alpicat. Devia ser l'estiu del 1992. I després ja fèiem pràctiques en aigua salada.
X.F. - Com a bomber del grup subaquàtic, quines eren les teves tasques?
J.G. - Al Grup de Recolzament en Actuacions Especials (GRAE) Subaquàtic, la feina desgraciadament era anar a buscar persones ofegades. Estàvem també preparats per a actuacions en algun vaixell, però no es va donar el cas. També havíem fet pràctiques per a l'extinció de vaixells o de contaminació marina.
X.F. - Quant temps en vas formar part?
J.G. - Cinc anys i mig, des de l'agost del 2008 fins a finals del 2013, perquè van tancar la seu de Tarragona i la van passar a Cerdanyola. Ja eren molts més quilòmetres, i ja havia fet l'etapa.
X.F. - Quins són els llocs on has hagut de submergir-te i els que més recordes?
J.G. - Et toca treballar en canals, en rius, en embassaments, en dies de mala mar, de pluja i de vent... Són situacions en què la gent no busseja normalment. Tinc tres records de serveis. El primer que vaig fer va ser a Lleida. Gairebé havíem superat el primer dia i no hi havia hagut serveis, quan ens van trucar a les set de la tarda. Ens va venir a buscar l'helicòpter per anar a trobar un nen que s'havia ofegat a les comportes. Un altre, d'un nen, que feia dies que buscàvem, i el vam trobar en una captació d'aigua d'una depuradora. Estava com si dormís. I després, el cas d'un suïcidi a Tortosa. Quan vam recuperar el cos, el germà li va anar a fer un petó i després ens va venir a felicitar. Fins que no el trobes, la família no sap on és el cos, què se n'ha fet i no el poden enterrar. Amb el cos, la família pot saber on era i fer el dol. També hi ha hagut casos en què l'hem estat buscant i no ha aparegut.
X.F. - Psicològicament, ha de ser una feina dura. Teniu el suport de psicòlegs?
J.G. - Tenim un equip de psicòlegs que en tot moment es pot activar. És bo parlar dels serveis. A més ara hi ha més classes i formació.
X.F. - Com a bussejador esportiu, quins són els llocs que més t'agraden?
J.G. - Jo no he fet viatges a l'estranger. He bussejat tota la costa catalana, també a Múrcia. És molt diferent el busseig de feina que el de plaer. Aquí a prop, a l'Ametlla de Mar, a Calafat, per exemple, he fet immersions molt xules, i amb molt poca profunditat.
X.F. - Tenim la idea que en la profunditat hi ha coses més sorprenents. No és així?
J.G. - Moltes vegades no cal anar molt al fons. Jo he fet immersions tant de nit com de dia, amb molta vida i molt relaxants. Per aquí a la costa també hi ha uns quants vaixells enfonsats, com La Dragonera de Tarragona o el Boreas de Palamós.
X.F. - Sempre t'ha agradat l'aigua?
J.G. - Sí! També m'agrada molt la piscina i la platja. El que no m'agrada és la sorra. Vaig tenir la sort que el pare va fer un dipòsit d'aigua a la finca de la Figuera de la Granadella i durant anys va ser la piscina del poble. Allí hi va aprendre a nedar molta gent. Quan fèiem catequesi, anàvem a banyar-nos allí amb el 600 de mossèn Modesto. Sempre he tocat l'aigua, tot i ser de secà. Potser per això, tot i que no tinc un bon estil de nedar i no soc un gran nedador, però no m'ha fet mai por.
