XAVIER FRANCH - Recordes el teu primer contacte amb la dansa?
SANDRA MACIÀ - Vaig començar als 3 anys. Feia classe a les Borges amb la Mireia Serra fins que em va arribar l'adolescència. De dilluns a divendres anava a fer classes de clàssic, de flamenc, de castanyoles, de contemporani... de tots els estils! Hi va haver un moment, però, que al sortir de l'escola els amics se n'anaven a la sala de màquines del Boogie, o al Terrall, i jo agafava la bossa cap a classe de ballet. Un dia vaig dir prou, que no volia fer-ho més. I no hi va haver ningú que em fes canviar d'opinió. Ho he lamentat tota la vida!
X.F. - I quan va arribar la dansa urbana?
S.M. - Tinc la música i el moviment a dins. Vaig sentir que a la ràdio feien una falca per treure's el carnet de monitor d'aeròbic i al cap de dos anys me'l vaig treure. Assistia a congressos i allí hi havia exemples de moltes classes de diferents disciplines. N'hi havia del que en aquell moment s'anomenava funky. Jo hi anava i em sentia superidentificada.
X.F. - Com sorgeix l'amistat amb el Xavi Blanco i quan creeu Dancescape?
S.M. - Jo vaig estar fent classes a una escola de Lleida durant molt temps. Ho combinava amb viatges, primer a nivell europeu (a Zuric, a París, a Londres), i després als Estats Units, que era on hi havia una mica més de boom de la dansa urbana. Fent classes vaig conèixer a qui ara és el meu soci, i em va animar que obríssim l'escola junts. Primer em semblava una idea boja, però ell sempre ha sigut una persona que persegueix a fons les seves idees. Aquí estem, Dancescape ha fet 20 anys!
X.F. - Ara parlaves de viatges. Com d'important era viatjar quan et volies dedicar a la dansa, i en concret a l'estil urbà?
S.M. - He viatjat moltíssim, sort n'he tingut. Ara tot està més a l'abast, però a la meva època no era així. He anat vuit o nou vegades a Los Angeles, a Nova York... Hi havíem d'anar i cada any desitjava que arribés el moment de volar cap allí per formar-m'hi. Hi estava un mes seguit i tornava amb moltes eines noves. En el meu cas, a més, he aconseguit que professors que havia tingut als Estats Units els hagi pogut portar a l'escola Dancescape, i així els alumnes puguin gaudir d'ells.
X.F. - Qui eren els teus referents?
S.M. - Alguns encara estan en actiu. Hi ha en Shaun Evaristo, el Lyle Beniga, el Keone Madrid i la Mariel Madrid, el Chris Martin, en Vinh Nguyen, o els Shit Kingz. Han vingut tots a l'escola!
X.F. - Costava explicar, quan començaves, que et dedicaves a la dansa?
S.M. - Sí. De vegades sentia que la gent creia que estava perdent el temps. Fa 20 anys que vaig a campionats i sempre m'han anat molt bé. Tenim molts premis que corroboren la feina que es fa. Òbviament, recordo la primera vegada que vaig guanyar. Molts van haver d'acceptar que potser sí que estava fent una bona feina. Es pensaven que ballava escala en hi-fi.
X.F. - L'escala en hi-fi és un patrimoni dels pobles garriguencs. Creus que pot servir com a primera escola de dansa?
S.M. - Sí, i tant! Qualsevol cosa que sigui moure's ja serveix. A vegades la gent diu que no sap ballar. No cal saber ballar per ballar. No fa falta tenir cap nivell. D'una forma o altra, tots ballem. Qui no sent música en un pub o en una festa major i es mou? De ballar, balla tothom. Si un fa escala en hi-fi i a sobre toca escenari, ja són paraules majors.
X.F. - Hi ha algun estil de ball que t'agradi més, i algun que estiguis descobrint?
S.M. - Al que més em dedico és el new style. Per enriquir-lo hi entren tots els altres estils: el house dance, el looping, el popping... A part de la dansa urbana, una cosa que m'agrada molt és el claqué. El trobo dificilíssim. Em té enganxada, en voldria fer més, però és molt difícil.
X.F. - Dansa Estil, de la Mireia Serra, va tancar. S'haurà d'obrir una antena de Dancescape a la comarca?
S.M. - Alguna vegada hem portat professors a les Borges i Juneda, contractats per escoles, ajuntaments o entitats.
X.F. - Has actuat mai a les Garrigues?
S.M. - Em van veure ballar a la meva època, però amb Dancescape, no. Tenim peces i podem venir!
