XAVIER FRANCH - Dius que ton fill va ser el començament de tot. A què et refereixes?
SERGI CALLIZO - Jo era l'encarregat de portar-lo a la guarderia al matí. A vegades, hi havia algunes dificultats a l'hora d'esmorzar. Un dia em vaig emprenyar, vaig tirar la cullera i vaig començar a fer un dibuix en un diari. El nen es va quedar encantat. Mentre ell estava encantat, jo li apropava la cullera i cap a dins! A partir de llavors, cada matí fèiem la mateixa dinàmica. Un dibuixet, ell obria la boca, i a esmorzar. D'allò va anar passant a algun retrat ràpid; del retrat ràpid, a les retratures, com vaig batejar la meva manera de fer retrats. Ni és un retrat ni és una caricatura. És un dibuix fidedigne de la fesomia de les cares i després, al cos, hi apliques l'afició que té la persona. Fins que un dia que estàvem aquí al Soleràs em va caure a les mans un joc d'aquarel·les. Vaig començar a pintar.
X.F. - Et vas centrar en Mequinensa i l'obra de Jesús Moncada.
S.C. - Al tenir un escriptor de capçalera com el Jesús Moncada, després d'aquella aquarel·la en vaig fer una segona, una tercera, una quarta... i fins a les dotze que conformen el projecte Imaginant Montcada. De la literatura a la pintura. Va arrencar amb algunes exposicions i amb un relatiu èxit, i ho dic perquè arran d'allò em van cridar per portar-la a altres espais. Ara, l'exposició deu portar uns mil i tants quilòmetres.
X.F. - A més, has recorregut les Aules d'Extensió Universitària i els clubs de lectura de les Garrigues parlant de l'autor de Mequinensa. Com va sorgir?
S.C. - Ja hi havia una coneixença prèvia de la seva literatura, però me l'agafava com a usuari, com a lector. El punt d'inflexió va ser quan em van convidar a fer l'exposició a la Universitat de Lleida. Allí em van escoltar els responsables de les Aules d'Extensió Universitària i em van dir que els havia interessat. Em van convidar a la de Lleida i després em van començar a cridar d'altres aules. Com amb la pintura, m'he deixat portar.
X.F. - Com t'has format, per a la pintura i per a l'anàlisi de la literatura de Moncada?
S.C. - He sigut totalment autodidacta. Amb la pintura, volia transposar l'atmosfera i el clima que ell explica a la seva literatura. D'alguna manera he aconseguit posar el meu granet de sorra perquè la literatura de Montcada es col·loqui al lloc que es mereix i, segon, per captar, o continuar captant, aquells retalls d'història que ja no existeixen. Pel que fa a les xerrades, jo no soc un estudiós de la literatura de Moncada, soc un lector. Vas llegint, rellegint, i aquesta literatura és una font d'inspiració. Té tres columnes principals, segons veig: la mineria, la navegació fluvial i els usos i costums. Amb aquestes tres columnes vaig començar a treballar.
X.F. - Et consideres un expert en Moncada?
S.C. - Jo acadèmic no ho soc, i no tinc formació acadèmica. La primera vegada que ho vaig veure en un cartell vaig pensar que era molta responsabilitat. Però de moment he pogut contestar totes les preguntes que m'han fet. Alguna cosa dec tenir. Sempre intento fer les xerrades diferents, perquè la seva literatura no te l'acabes en 45 minuts.
X.F. - Tens nous projectes en ment fruit d'aquesta simbiosi de Moncada i pintura?
S.C. - Al maig estaré exposant al Centre de la Pedra Seca de Torrebesses. Després, passaré per l'Albagés. He de tornar a Mequinensa. Alhora, també intento adequar aquestes conferències a un públic juvenil, perquè m'han demanat fer a xerrada a instituts o universitats.
X.F. - Trobes vincles entre el món de Mequinensa i el del Soleràs i les Garrigues?
S.C. - Les històries no les fan els territoris, les fa la gent. La gent de les Garrigues, a l'època reflectida en la literatura de Montcada, també havien de sobreviure. Allí tenien mines, aquí, agricultura, ramaderia... Tothom s'havia de buscar la vida. Podríem trobar coses en comú com la llengua, encara que molts polítics estan obstinats que no sigui així. Voltant amb el sogre, anàvem a altres pobles de les Garrigues i quan els deia que era de Mequinensa n'hi havia que deien que havien treballat a les obres del Pantà de Mequinensa. Quanta gent m'ho ha dit! Allí hi havia feina. Com més a prop estaves de la conca minera, més possibilitats de treballar-hi.
