MIQUEL ANDREU - He llegit que l'autisme no és una malaltia.
MONTSE MANRESA - No, però molta gent s'ho pensa. Parlaríem de trastorn o de condició.
M.A. - Això vol dir que no té cura, doncs.
M.M. - No. És un trastorn generalitzat del desenvolupament, i el que cal és l'acceptació, no només d'un mateix, que ja costa molt, sinó dels altres. Tothom que té al costat persones amb autisme s'hauria d'informar. Vaig estar en una entitat de salut mental i la secretària, per exemple, es va informar, i això és d'agrair, ho hauria de fer tothom.
M.A. - En quins errors acostumem a caure els qui ho desconeixem?
M.M. - A pensar que és una malaltia, o a titllar-nos de trastornats. L'autisme ens afecta, sobretot, en la comunicació i la relació amb les persones. Entre nosaltres, els aspis, en canvi, no he tingut mai cap problema.
M.A. - 'Aspis'?
M.M. - És com ens anomenem entre nosaltres. Hi ha gent que se sent més còmoda amb unes paraules o amb unes altres. N'hi ha uns que es fan dir espàrrecs, fa molta gràcia [riu].
M.A. - Hi ha diferents nivells d'autisme?
M.M. - Sí, tres. L'1 és el nostre, l'Asperger, també anomenat d'alta funcionalitat. Necessitem ajuda però no tanta com els nens que no parlen, per exemple, els de nivell 3. Molta gent només identifica l'autisme amb una persona que no parla, que no es comunica, que crida, que s'enfada. Als de nivell 1 no se'ns veu i molts companys o familiars et diuen "però si tu no ho tens".
M.A. - Que no sigui tan perceptible genera més incomprensió?
M.M. - Ho has d'estar dient sempre, i llavors vas a buscar feina i ja no te'n donen. A Sant Cugat hi ha una empresa, Specialisterne, que dona feina a persones amb autisme i Asperger, i a Manresa n’hi ha una que emplea persones amb malaltia mental, també.
M.A. - Et van diagnosticar als 34 anys, però expliques que ja de petita notaves alguna cosa que no et feia igual a la resta.
M.M. - A l'hora del pati estava sempre sola, ningú em demanava per jugar. O als aniversaris no et convidaven; passa a molts nens amb autisme, això. O proposes a una amiga que vingui a casa a jugar i et diu que ha d'anar amb els seus pares a buscar cireres. O a l'hora de fer equips a educació física sempre t'agafaven l'última. Fa molt mal. Quan et diagnostiquen d'adult, mires enrere i t'encaixen moltes coses. En aquell moment, però, jo no sabia que tenia Asperger o autisme.
M.A. - Encara devia ser difícil de diagnosticar.
M.M. - Hi ha molts pares que es diagnostiquen tard, un cop diagnostiquen els seus fills s'adonen que ells també ho tenen.
M.A. - No es cura però deu haver-hi maneres de millorar la qualitat de vida.
M.M. - Hi ha teràpies per a infants, però per a adults no hi ha res. Per això vam crear l'associació d'adults amb autisme. Aquests nens un dia es faran grans i els deixaran d'atendre, i el trastorn és per a tota la vida. I continuarà havent-hi gent que la diagnosticaran molt tard i no rebran cap suport. Si algú (adult) es vol posar en contacte amb l'associació, que ens escrigui a autistescatalunya@gmail.com.
M.A. - A part de l'associació, participes en altres espais?
M.M. - Ara no. Fa dos anys que passo per una depressió major, per diferents motius que s'han anat agreujant.
M.A. - La depressió i l'ansietat solen anar associades a l'Asperger?
M.M. - Sí, clar. El tracte amb la gent que no entén o no coneix el trastorn fa que et sentis incompresa i aïllada.
M.A. - He llegit que una característica comuna és que sou persones molt sensibles.
M.M. - Sí, tenim hipersensibilitat. Jo, per exemple, la tinc auditiva, per Sant Joan ho passo fatal, però a cada persona afecta de manera diferent. Jo no suporto les etiquetes de la roba, hi ha qui no reconeix les cares de la gent, hi ha qui no suporta les converses per àudio... No hi ha un sol autisme, a cada persona li passen coses diferents.
