Miquel Andreu - De quan et ve l'afició pel teatre?
Pepita Saltó - Des de sempre, però primer em vaig haver de dedicar a la família (tinc dos fills) i a la feina. Quan els fills van ser grans i van començar la carrera, vaig dir "ara és el meu moment", i a Vilanova de la Barca vam formar La Barca Teatre, entre els anys 2000 i 2005. Vaig començar relativament tard, vaja. 

M.A. - Què és per a tu el teatre?
P.S. - Em dona vida i salut. En aquella hora i mitja o dues hores que estàs representant una obra, aquí dins [s'assenyala el cap] et marxen tots els problemes, no penses en res més, i quan acabes la funció et queda un relax... Et sents net. 

M.A. - T'ha servit per sortir-te'n d'alguna situació de la vida?
P.S. - Mira, el 26 de juny farà sis anys que em vaig quedar vídua. Vam estar quatre mesos en hospitals, entre Barcelona i l'Arnau, i allí em vaig anar aprenent La rambla de les floristes, que l'havíem d'estrenar el 14 d'agost a Mollerussa. Quan va morir el meu marit, anava a dir al grup que no aniria als assajos, però el meu fill em va obligar a anar-hi. I vaig trencar el gel. El teatre em va salvar. Si no hi hagués anat, hauria caigut en un pou fondo, eh, perquè a més de la pèrdua, els dos fills viuen a fora, i m'hauria quedat sola a casa.

M.A. - Als nostres pobles, el teatre té molta presència en la programació cultural.
P.S. - Sí, i quan anem als pobles petits hi ha molt públic, més que als grans.

M.A. - Tot i estar tan estès, falten espais de formació, igual que n'hi ha d'esports o de música?
P.S. - Potser sí. Al meu grup venen joves de 20-25 anys, que van a la universitat i fan una assignatura optativa de teatre, i sempre n'hi ha algun que s'hi enganxa, però clar, són nois grans ja.

M.A. - I d'equipaments, anem ben servits? Perquè, de teatres com a tals, n'hi ha pocs...
P.S. - Nosaltres portem molt poca escenografia i no ho trobem a faltar; a més, fem molt teatre a l'exterior i a peu de pista, no ens agrada tant l'escenari, preferim el contacte directe amb la gent. Però sí que és cert que a vegades actuem a cada lloc... 

M.A. - Un segell propi de l'Agropecuària és que feu molts clàssics.
P.S. - Sí, Txékhov, Shakespeare, Ibsen, Josep M. de Sagarra, Santiago Rusiñol... I som gent de molts pobles. De les Borges, per exemple, hi ha el Sebastià Tolosa i el Josep Calvera, i de Juneda, la Teresa Vilà. 

M.A. - Hi ha alguna obra que voldries fer i encara no hagis pogut?
P.S. - Doncs no, perquè la meva preferida és La rambla de les floristes i l'he fet potser 60 vegades. Li vaig demanar al director, l'Emili Baldellou, que la féssim i em va dir "en vers no en sortirem" i jo "sí que ens en sortirem, va", i ens en vam sortir. El vers és complicat, però a mi m'apassiona. És que és molt bo, el Sagarra... L'Alexandra Olmo, de Juneda, que llavors estava amb nosaltres, es va presentar al programa El Llop de TV3 amb un fragment de La rambla de les floristes. 

M.A. - Tu també has aparegut a TV3.
P.S. - Sí, al programa La Puntual, d'Àngel Llàcer i José Marín, on es creava una representació des de zero, L'auca del senyor Esteve. Ho vaig viure com els campaments que no vaig fer mai de jove, perquè no existien. M'ho vaig passar pipa, però vaig quedar semifinalista i ja no vaig poder participar dels assajos i la representació final.

M.A. - Sempre he trobat dificilíssim memoritzar tota una obra. Hi ha marge per a la improvisació?
P.S. - Sempre hi és. De fet, no portem apuntador, espavil. El que costa més, en aquest sentit d'improvisar, és quan toques el vers. Si allí et perds (t'abandona el vers, que diem) tens feina a trobar-te, i al públic sempre hi ha qui se'l sap. 

M.A. - Com et defineixes com a actriu?
P.S. - Soc molt exigent amb mi mateixa, i a vegades als joves els apreto una mica, pobres. Per això t'enganxa, el teatre, perquè sempre busques la perfecció, i no existeix. Pots fer una funció i pensar "com pot ser que m'hagi equivocat allí?", i allí ja no t'equivocaràs més, però t'equivocaràs en un altre lloc. La funció perfecta no existeix