Patrícia Valencia - Ha dedicat tota la seua vida al camp?
Josep Gaya - Sí, i mentre pugui hi seguiré anant. Sóc treballador, m'agrada portar-ho tot a l'hora i fer-ho tot jo. Som com som.

P.V. - Què conrea en aquests moments?
J.G. - Tinc oliveres, ametllers i avellaners. Abans tenia vinya però la vam arrencar perquè no podia ser a tot arreu.

P.V. - I ho fa tot vostè sol? No té ningú que l'ajudi?
J.G. - No. Jo mateix porto el tractor i m'ho faig de la meua manera. A vegades, si algú ha vingut a ajudar-me m'hi enfado perquè treballo la terra d'una manera i no m'agrada que m'ho canviïn. Fins ara ho he anat fent jo sol, i si no em passa res, vull continuar-ho fent.

P.V. - I no li fa por anar sol amb el tractor?
J.G. - No en tinc de por. No sé si és una pena o no, però m'arrisco molt. Un dia em vaig trencar les cames descarregant uns tubs, i en una altra ocasió també em vaig trencar alguna costella caient d'una escala. Però la feina s'ha de fer, faig més del que puc i no deixo res enrere. De ganes no me'n falten i no m'ha fet mai por res. I ara, al tractor li faig fer més del que pot.

P.V. - I abans, també era així d'atrevit?
J.G. - Sí. Crec que el fet d'anar al servei em va fer ser com sóc ara. Allà feien coses que no s'havien de fer i t'obligaven a fer-ne d'altres que potser no estaven fetes per a tu. Però s'havia de fer i s'havia de creure. És la vida. Una cosa et porta a fer-ne una altra, i vas canviant, però jo vaig tenir clar que volia anar al camp.

P.V. - Com ha canviat l'agricultura?
J.G. -  Jo m'havia fet un tip d'anar amb carro i amb animals i ara vaig amb el tractor, això ja és un canvi important. Vaig deixar d'estudiar als catorze anys i anava amb el meu pare i el meu padrí, que va morir el segon any de la guerra. Abans, quan ens casàvem, les terres passaven de pares a fills, i ara es perden moltes terres perquè la gent ja no es queda a casa com ho fèiem nosaltres. En aquell moment també s'utilitzaven unes eines i ara va tot amb màquines.

P.V. - Li ve de família això de treballar la terra?
J.G. - Sí. El meu pare i el meu padrí ja treballaven al camp i a mi em va agradar i ja m'he dedicat a això, tota la meua vida. Abans anàvem a segar, amb un senyor del poble que també ens ajudava. Però després, al comprar una màquina, la feina es feia més ràpid.
Nosaltres ens aixecàvem ben d'hora al matí, quan encara no s'hi veia, i ja sortíem cap al tros. I quan tornàvem ja es feia fosc. Ens hi passàvem tot el dia. Per això, ara ho continuo fent igual. M'agrada ser puntual i anar aviat a fer la feina.

P.V. - I què en pensa, de tota la maquinària nova i les tecnologies que arriben a l'agricultura?
J.G. - Penso que potser s'acabarà. La gent va perdent la força i les ganes i acaben plegant. Les coses ja no són com abans.

P.V. - Per tant, creu que fa falta més gent jove per treballar la terra?
J.G. - Sí, però a vegades, quan hi treballes, veus que no estan fets de la mateixa pasta. Ho van deixant i tot s'abandona.

P.V. - Què li ha suposat a vostè, l'agricultura?
J.G. - M'ha ajudat a recordar coses, fets que a vegades oblidem. Tinc el cap clar i he recordat quan anàvem al tros amb el meu pare, i també amb el meu padrí. També he vist com ha canviat tot plegat, com s'ha modernitzat.

P.V. - I a casa, no li diuen que ha de descansar una mica?
J.G. - Bé, és la meua forma de vida. Vaig a la meua. No he fet mai res més, i aquesta és la decisió que vaig prendre. M'agrada anar al camp, i ara que encara ho puc fer, em veig amb ganes de seguir treballant al camp.

P.V. - Pel que veig, no li agrada estar-se sense fer res?
J.G. - No. Pateixo més els dies que no puc treballar que quan hi vaig. No sé estar-me a casa i sempre he de trobar alguna cosa per fer, per mantenir-me ocupat. Sempre m'he d'inventar alguna cosa per fer.

P.V. - La terra és la seua vida?
J.G. - Sí. De ganes per seguir-la treballant no me'n falten així que, mentre pugui, m'aixecaré d'hora al matí i aniré a treballar. Per ara, encara puc portar el tractor així que la feina es pot anar fent. No m'espanta la feina.