Patrícia Valencia - D'on surt la inquietud d'escriure aquest llibre?
Carla Giné - El llibre surt del meu treball de recerca. M'agrada molt escriure i la meua psicòloga i també tutora del treball em va convèncer per escriure la meua experiència en un llibre i anar més enllà d'un treball teòric sobre l'anorèxia.

P.V. - Què podrem trobar-hi dins el llibre?
C.G. - En el llibre hi trobareu la meua vida; la lluita constant per combatre la malaltia. Hi explico els ingressos a l'hospital, també anècdotes i moments molt foscos que he viscut.

P.V. - Per què Hivern cremat?
C.G. - Hivern perquè és una etapa molt fosca, freda. Jo ho relaciono amb el fet de viure a la muntanya, les circumstàncies allà són més difícils perquè estàs aïllat, fa fred i també tens por i descobreixes les teues debilitats, i cremat perquè saps aquella frase que diu donde hubo fuego cenizas quedan? Doncs sé que aquesta malaltia sempre formarà part de mi, de la meua vida, i no ho podré oblidar mai.

P.V. - Quan vas notar tot el que estava passant?
C.G. - No me'n vaig adonar i ja era dins. Volia estar prima i pensava que si ho aconseguia, seria perfecta. Però el que recordo és que quan jo estava més grassa, era molt més feliç, reia per tot. I ara només recordo aquests anys durs, de penúries, i que encara que hi hagi moments que em senti més bé, he perdut molts amics, també família, i això no m'ha fet feliç. 

P.V. - Com va afectar el trastorn alimentari les relacions familiars?
C.G. - A casa va ser molt dur. Vaig començar fent règim i ells es pensaven que ja tornaria a menjar "com abans". Però la relació es va anar complicant, jo estava molt irritable a causa del trastorn i anava molt al lavabo, també feia comentaris com: "estic molt grassa" i ells ja van veure que estava passant alguna cosa molt més greu. Va ser molt difícil. 

P.V. - Quin va ser el moment més dur?
C.G. - El primer ingrés va ser als 13 anys. Jo volia estar prima, i quan m'ingressaven, em recuperava, però al tornar a casa, tornava a recaure perquè no feia el que havia de fer. Aquesta malaltia és com una addicció, és molt obsessiva. Va haver-hi un moment que volia deixar de lluitar, estava esgotada, cansada... I volia acabar amb tot perquè em deien que no lluitava, però encara que fos amb passets molt petits, sí que ho feia. I quan et desmaies perquè no tens força, quan no pots estudiar o no pots obrir ni una porta, t'adones que t'estàs autodestruint.

P.V. - Com vas gestionar els estudis i els ingressos a l'hospital?
C.G. - Vaig haver de canviar d'escola, i allà els professors van ajudar-me molt. En un dels ingressos, els vaig dir a les meues companyes que m'ingressaven i que si podien passar-me els apunts i la feina. Quan els ho vaig dir no s'ho podien creure. Vaig tardar quatre mesos a tornar, però la veritat és que van ajudar-me.

P.V. - Quina és la postura de l'escola davant d'un cas com el teu?
P.V. - Jo crec que les escoles no ho tenen ben gestionat. No saben com tractar-ho i, ni molt menys, com explicar-ho als alumnes. Passa igual que amb l'assetjament escolar, fins que no s'han destapat molts casos, no sabem com pateixen les persones, i a vegades, les escoles, et fan sentir culpable perquè no saben com agafar el problema des de l'arrel.

P.V. - I la societat, n'està prou conscienciada d'aquests trastorns de conducta alimentària?
C.G. - No. Els maniquins continuen sent prims, anar a comprar roba és una frustració perquè veus que la roba no et va bé. La gent fa comentaris, potser sense voler fer mal, però ho diuen. I no saben com pot afectar l'altra persona. No hauríem de jutjar ningú. Som com som.

P.V. - Què els diries a les persones que conviuen en aquest moment amb la mateixa malaltia?
C.G. - És molt difícil donar consells perquè després jo no m'ho aplico, però crec que les persones que ho pateixen, han d'acceptar, sigui com sigui, l'ajuda que els puguin donar.

P.V. - Hi ha un objectiu darrere aquest llibre?
C.G. - Sí. El llibre pot ajudar les persones que hagin tingut aquesta malaltia, i també les persones que hi conviuen; familiars, pacients, expacients... Hivern cremat és un homenatge a les persones que lluitewn dia a dia, les que han lluitat i les que seguiran lluitant.