Mariona Forcat - Quan es va plantejar dedicar- se a la vida religiosa?
Josep Solé - A casa sempre hem estat vinculats amb l’església. Però arran d’una malaltia que vaig patir i que em va fer jubilar-me de la botiga familiar, vaig començar a dedicar-me més a la parròquia de les Borges. I va ser després d’uns anys de compromís diari, que em van proposar fer un pas més i ser diaca.
M.F. - I què el va decidir fer-se mossèn?
J.S. - És una vocació. N’hi ha que ho tenen molt clar de joves i jo, molt centrat amb la feina de casa fins fa pocs anys, me n’he adonat de gran. Penso que tothom té una vocació, però a vegades la tenim encantada.
M.F. - En cap moment es va plantejar la possibilitat quan era més jove?
J.S. - Ser mossèn no, tot i que sempre que anava a missa, a les celebracions, notava com un pessigolleig a la panxa.
M.F. - Quines qualitats ha de tenir un capellà i quines coincideixen en vostè?
J.S. - Per començar, s’ha de tocar de peus a terra. Després, tenir els estudis i ser un bon cristià, és a dir, tenir una part molt humana. Un mossèn és un metge espiritual de la persona. I, igual com quan anem al CAP, t’hi pots trobar amb un metge que per molt bo que sigui, amb el tracte personal és fatal, a l’Església passa el mateix.
M.F. - La seua família com van reaccionar quan els va explicar el seu propòsit?
J.S. - Al començament no ho tenien gaire clar. Però ara tots estan contents. Igual que la gent d’aquí les Borges, ja que pensava que algú em podria mirar malament. Però no, tothom correcte.
M.F. - Mirar malament? Per ser mossèn?
J.S. - Sí, cosa que no entenc. Un pot estar en contra de l’estament, però la persona que hi ha davant d’una parròquia no és l’Església. L’Església la va fer néixer la comunitat i és la comunitat qui la forma. És per això que si es vol que funcioni bé, és la base qui ha d’impulsar els canvis, i no la jerarquia.
M.F. - Considera que l’Església està en crisi?
J.S. - Hi ha crisi de tot, no només a l’església, tot i que s’accentua de diferents maneres. Jo veig que molta gent que ara en són reticents, sempre els queda aquella llavor que es va sembrar a la catequesi i, en un moment o altre, torna a sortir la fe. I no ens hem de cansar mai de sembrar, perquè un pagès no es cansa mai de fer-ho. Un any tindrà bona collita i un altre no, però cada any torna a sembrar.
M.F. - Però hi ha manca de mossens. De fet, vostè ha tancat l’última porta al seminari de Lleida, ja que no hi ha ningú que s’hi estigui formant actualment.
J.S. - Un mossèn per parròquia com hi havia abans, ja no serà més, perquè no n’hi ha prous. Que al seminari de Lleida no hi hagi ningú formant- se vol dir que durant set o vuit anys no sortirà cap capellà de Lleida. Però hem d’insistir.
M.F. - Abans em parlava de canvis que podia fer la comunitat. Quins serien?
J.S. - No és només l’església la que hauria de canviar, sinó moltes coses de la societat. A l’Església, els canvis, no són d’avui per demà, igual que amb la política. Ja sabem que no podem demanar la independència demà, per molt que ens omplin el cap. És la gent la que ho ha de demanar. A l’Església igual. Quan hi haurà la massa de gent que vulgui un canvi, els que hi ha dalt ho hauran d’acceptar.
M.F. - Potser més persones es plantejarien ser mossens si s’acceptés que poguessin formar una família, no?
J.S. - És que això Déu no ho va establir, és obra dels homes. Hi ha un cànon dels 1.000 i tants que té el dret canònic que diu això del celibat, per tant, si la societat ho vol, es pot canviar. Però jo crec que és només una excusa per justificar que no hi hagi gent al seminari. A l’església catòlica de l’est els mossens es casen i els costa igual trobar-ne de nous.
M.F. - També hi ha dones que serien mossens si se’ls deixés, no?
J.S. - Segur que sí, Però, l’església hauria de passar per una gran crisi de mossens per plantejar- s’ho. Aquí Lleida, per exemple, com que no hi ha vocacions al seminari, tiren de la veta dels animadors de comunitat i, la majoria, són dones.
M.F. - Voldria ser mossèn a les Borges?
J.S. - És clar, perquè seria a casa. Ara m’he de desplaçar, malgrat que no sigui gaire lluny. De moment, que em posin allà on vulguin, que faré igual la meva tasca.
