Laura Quintana - Fa 75 anys que és l'organista de Llardecans. Com va néixer aquesta passió per l'orgue?
Joan Pinyol - Amb 10 anys el mossèn Josep Sas, mossèn de Llardecans en aquell moment, em va proposar tocar l'orgue de l'església i jo no m'hi vaig negar. Des de llavors que sóc l'encarregat de fer sonar l'orgue de Llardecans tots els diumenges i en esdeveniments especials.
L.Q. - Ha anat a classes de música o ha estat autodidacta?
J.P. - Mai he anat a classes de música. Amb 10 anys va ser el mateix mossèn Josep Sas que es va encarregar de buscar un músic que m'ensenyés solfeig. Tot i això, a Llardecans no hi havia ningú que m'ensenyés a tocar el teclat, així que un estiu vaig aprofitar la visita d'un mossèn foraster organista perquè m'ensenyés les primeres lliçons, però quan va marxar em vaig quedar sense mestre. A dia d'avui no sé tocar com un professional, però, gràcies a la pràctica i la inspiració, sé fer sonar l'orgue i acompanyar els cants.
L.Q. - Recorda el seu primer concert?
J.P. - I tant! El primer cop que vaig tocar en públic va ser a la Missa d'Angelis, en la qual havia d'acompanyar les veus del cor parroquial de Llardecans. Però estava molt nerviós i, a més, no sentia bé la veu de les dones perquè les tenia lluny, així que va ser una mica desagradable. Allò sí que era un orgue de gats, com es diu vulgarment.
L.Q. - Només ha tocat l'orgue de Llardecans o n'ha pogut tocar més?
J.P. - He tingut el plaer de tocar dos cops, juntament amb el cor parroquial, a la Catedral de Lleida i també a Sant Llorenç. A més, hem cantat per a la televisió i per a la ràdio.
L.Q. - El fet que toqui a l'església és per una qüestió religiosa?
J.P. - És clar, la meua intenció és servir Déu en el culte i fer un servei a la parròquia i a l'església. Però és música igual.
L.Q. - Com veu vostè el panorama actual de l'orgue entre els joves d'avui dia?
J.P. - Avui dia no hi ha gaire jovent que toqui l'orgue. Recordo una sortida a Montserrat, l'any 1997, en què em vaig trobar amb molts joves que practicaven per ser organistes. Va ser molt bonic veure'ls tocar tan bé, estaria molt bé incentivar aquest món entre els joves a la nostra comarca, a les Garrigues.
L.Q. - Així doncs, el dia que no pugui tocar més què passarà amb l'orgue de Llardecans?
J.P. - Es tancarà, no sonarà més. M'agradaria que hi segués algú altre en el meu lloc i que no es tanqués mai, però no hi ha ningú disposat a tocar-lo. Per exemple, jo tinc dos nets que podrien fer sonar l'orgue però no en volen ni aprendre.
L.Q. - També ha tocat diversos instruments i fins i tot va formar part d'una xaranga. Expliqui'ns-ho una mica.
J.P. - Exacte. Des de l'any 1970 fins al 1974 vaig tocar el saxo alt, el saxo tenor i el clarinet a l'orquestra del poble. Amb l'orquestra vam anar dos anys seguits a tocar a la processó de Lleida i anàvem molt a la província d'Osca. A més, vaig tocar el baríton a la banda del servei militar de Lleida. I com has dit, vaig estar durant més de deu anys a la xaranga Pararà-Papà Pararà-Paxim, amb la qual ens vam passejar per molts pobles.
L.Q. - Finalment, per què va escollir l'orgue, i no un altre instrument?
J.P. - L'orgue és la meua il·lusió, és l'instrument que em va introduir a la música. És part de la meua vida. Tot i això, també em va agradar molt tocar el saxo.
L.Q. -Tot i haver tocat tants instruments i haver estat més de 70 anys encarregant-se de l'orgue del seu poble, diu que no el sap fer sonar d'allò més bé. Què li ha faltat per aconseguir l'excel·lència?
J.P. - Hauria d'haver anat a un conservatori de música. Admiro la gent que sap tocar amb facilitat grans peces.
L.Q.- Li hagués agradat ser músic?
J.P. - No, la música et lliga molt, almenys en orquestres i xarangues, que és el que jo conec. Amb la música has de sacrificar-te, tot i que pel preu val la pena. Però prefereixo la pagesia i deixar la música com una afició.
L.Q. - Actualment, a causa d'un ictus, només pot tocar l'orgue amb una mà. Què li fa mantenir aquesta passió?
J.P. - Amb la mà esquerra és molt més difícil tocar, però m'agrada i ho faig molt a gust.
