Miquel Andreu - Vens del món de la poesia i el teatre, amb premis en ambdós àmbits, però el Josep Pla de novel·la potser és el que t'ha donat més visibilitat.
Marc Artigau - Sí, malauradament vivim en un país en què els premis de poesia no tenen gaire visibilitat, el teatre també sembla que visqui d'esquenes a la literatura, quan per mi no és així, és literatura dramàtica; i el premi Josep Pla és un premi amb molta història, amb un llistat d'autors importants i sí, dona una visibilitat que com a autor et fa molt feliç però al mateix temps és una responsabilitat.

M.A. - Com l'estàs paint, ara que ja fa uns mesos?
M.A. - Bé. Ho vaig passar una mica malament al principi, perquè hi va haver rebombori per qüestions polítiques [a l'acte de lliurament el Marc va fer esment als presos polítics i Manuel Valls va marxar de la sala] i vaig haver d'apagar el telèfon un parell de dies, però molt bé, m'ha donat l'ocasió d'arribar a nous lectors i, ho reconec, escric perquè vull que em llegeixin, faig teatre perquè la gent vull que vagi al teatre.

M.A. - Normalment s'associa la gent que ha estudiat a l'Institut del Teatre, com tu, amb actors, però no és el teu cas.
M.A. - Sí, vaig estudiar Direcció Escènica i Dramatúrgia i la meva feina, bàsicament, està vinculada al teatre. Visc bàsicament de la meva feina teatral, de contes a la ràdio, d'algunes classes i de les novel·les que escric, però sóc llicenciat en Arts Escèniques. El món de les arts són petits llocs que es comuniquen. En tot cas, jo em sento més còmode estant una passa endarrere, no m'agrada gaire estar exposat. Sé que per la meva feina d'escriptor, i ara havent de fer presentacions, he de sortir i m'ho passo molt bé i em sembla fantàstic, però m'agrada estar una passa endarrere, sobretot en el teatre.
  
M.A. - I la ràdio, on ara fas contes per RAC1 i abans per Catalunya Ràdio, et permet aquesta ubicació.
M.A. - La ràdio, com el teatre, convoca la imaginació de l'espectador, i això és molt més interessant. La televisió ho dona tot molt més mastegat i, tot i que no tinc televisor, consumeixo molt material audiovisual, eh? De fet, tots consumim gairebé més material audiovisual que cap altra cosa. La literatura, la ràdio i el teatre tenen molt a veure, perquè hi ha aquesta companyia, aquesta complicitat amb el receptor. A mi em passa amb els contes de la ràdio, que tinc la sensació que no ho sent ningú, perquè els gravo a casa, sol.

M.A. - Fer un conte diari et deu obligar a tenir contínuament posat el xip creatiu.
M.A. - Absolutament. Miro la vida a través del microrelat, i m'ha ajudat molt, crec, en la meva escriptura perquè et fa ser concís, et treu els pardals del cap, aquesta cosa de la inspiració, estiguis inspirat o no, hagi plogut o hagi fet sol, t'hagis fet mal a la cama o t'hagis enamorat bojament, has d'entregar un conte. Això m'ha ajudat a ser disciplinat a mi mateix i a la meva escriptura.

M.A. - Tornant als vasos comunicants, has fet dues novel·les negres amb Jordi Basté.
M.A. - Sí, i crec que venir del món del teatre m'ha ajudat, perquè escriure també demana generositat i amb el Basté hem trobat una fórmula que ens funciona molt bé: pactem una estructura molt senzilla i, a partir d'aquí, cadascú explica a l'altre el seu punt de vista.

M.A. - Alguna vegada has definit Arbeca com la teva Sinera. La teua mare n'és filla, no?
M.A. - La meva mare, la meva tieta... Tota la família materna. El meu avi té una angina de pit als anys 50 i van a viure a Barcelona, amb la meva àvia, la meva mare i la meva tieta. Jo he anat venint als estius, ara menys, i tot i que estic promocionant La vigília, la vaig acabar al setembre i ara estic preparant una nova novel·la, que està situada a Arbeca, tot i que no en surt el nom i els personatges són inventats. Potser no és la meva Sinera però és un espai de la meva imaginació que coincideix amb un espai del meu món infantil on vaig descobrir gustos que no he tornat a trobar, olors, sensacions que en la mirada d'un nen en un poble petit de finals dels 80 era molt diferent que l'Arbeca del 2019. Vull vindre a estar dues o tres setmanes aquí, a passejar pels carrers i acabar de tancar bé les coses de la novel·la. 

M.A. - En una entrevista dius que estàs fent el que més t'agrada, que és escriure.
M.A. - Sí, i és el que volia. Si amb 17 anys m'haguessin dit que ara estaria aquí estaria saltant d'alegria, però al mateix temps, el fet que la meva passió sigui la meva feina fa que, com comença La vigília, sigui indestriable una cosa de l'altra, porto la feina tot el dia al damunt.