Miquel Andreu - És la poesia una vàlvula d'escapament?
Eduard Batlle - La consellera Laura Borràs diu en un article que la poesia és residual, en el sentit que és allò que queda al final de tot, quan ja no res pot ser explicat, i participo bastant d'aquesta idea; entenc el poeta com algú que va amb un subratllador fluorescent i ressalta aquelles coses que potser veiem tots però no les mirem, o com fa un fotògraf, que té un panorama enorme i et dirigeix la mirada sobre una cosa. A Òxid fluorescent ho faig així, intentant focalitzar la mirada sobre coses que tots coneixem de la comarca, un paisatge, unes formes de vida una relació amb el territori, etc.

M.A. - Els teus estudis en Filosofia i l'exercici de professor de filosofia, lliguen amb aquesta concepció de la poesia d'anar a allò essencial, no?
E.B. - Suposo, m'ho han dit crítics i lectors, que es nota molt en el meu cas, i no és una cosa que busqui; al final, en tot el que fem acabem expressant-nos com som i, ves a saber per què, potser vaig néixer amb la dèria d'anar al fons de les coses i a vegades l'encamino més racionalment amb la filosofia i altres més estèticament amb la poesia.

M.A. - L'última obra teua, Registre fòssil, i la penúltima, Suite borgenca, han guanyat premis. Estàs en ratxa.
E.B. - Bé, això va com va. Tenint en compte que, per circumstàncies, no he fet gaire colleta, hi ha un moment que decideixo no només escriure per a mi, sinó escriure i comunicar-ho, fer un projecte d'obra literària, humilment, i els premis són una possibilitat de donar sortida a les meues obres, una manera d'acompanyar el llibre.

M.A. - Abans parlaves del paisatge. Sovint en la història, la creació literària ha anat vinculada a paisatges romàntics, exuberants. El de les Garrigues, què suggereix a l'hora de crear?
E.B. - Certament, hi ha hagut una línia estètica hereva del romanticisme que s'ha arrelat molt en el paisatge, en poesia, en pintura, en literatura, en tot. Aquesta part la comparteixo perquè, per a mi, el territori on m'arrelo és una surgència de necessitat expressiva. Des d'aquest punt de vista és innegable que tant a Suite borgenca com a Registre fòssil el paisatge de les Garrigues hi és d'una manera o altra. Normalment intento moderar una veu que a vegades és una mica elegíaca, un cant a unes formes de vida, però per altra banda també intento trobar-hi allò essencial, que pugui tindre un punt d'universalitat. No sóc el primer ni seré l'últim que intenta reivindicar una particular i peculiar bellesa de les Garrigues a escala humana i entesa des d'un punt de vista diferent dels clixés.

M.A. - A part de creació literària, també fas recerca, amb la càtedra Màrius Torres de la Universitat de Lleida, i has fet un treball sobre el poeta Miquel Lladó, de Castelldans. Qui era?
E.B. - És un personatge que és una vergonya que no el coneguem més, a les Garrigues i en la tradició literària catalana en general. No és una qüestió de gust meu, sinó que té mèrits objectius. És qui s'encarrega de fer la represa literària en la immediata postguerra i des de Lleida mateix, des de les Garrigues, des de Castelldans. S'ha dit sovint que fins a finals dels 50, amb la revista Labor, no comença una mena de represa, i això és veritat només en part, perquè té molt mèrit que Miquel Lladó, als anys 40 estigui escrivint poesia en llengua catalana, i no amb una llengua catalana folklòrica sinó amb voluntat literària; és el primer que en un mitjà de comunicació, el 1950 a La Mañana, reivindica Màrius Torres, i li va tocar el rebre; el 1952 publica el poemari Els anys, els dies i les hores, boníssim; es carteja amb Carles Riba, Jaume Agelet i Garriga, Joan Sales, Manuel de Pedrolo, Guillem Viladot, és un intel·lectual de primer ordre i, dels "quatre ponentins", que és com anomenava Vallverdú el grup que formaven ell, Pedrolo, Viladot i Lladó, és el més oblidat.

M.A. - A què es deu?
E.B. - A diverses circumstàncies, des de qüestions personals, era una persona molt seua, que el feia d'un tracte a vegades difícil, fins a circumstàncies familiars i econòmiques; i just quan les coses començaven a recuperar-se una mica va anar a viure a Andorra, a finals dels 60. Diríem que és el contrari de tindre el do de la ubiqüitat, hi ha persones que tenen la gràcia d'estar al lloc que toca en el moment oportú i Miquel Lladó era tot el contrari. Això no obsta per dir que era un escriptor, un literat i un crític mereixedor del coneixement del públic i que les seves obres eren d'una qualitat innegable.