Miquel Andreu - Què aconselles a les famílies amb infants amb síndrome de Down perquè s'apropin a l'associació?
Olga Parés - Cada família té el seu procés d'acceptació, més ràpid o menys. Oferim, sobretot, acompanyament amb professionals, des que la mare està embarassada o des que el nen neix; acompanyament en el procés de vida, en el que van necessitant a cada moment.  Hi ha famílies que venen quan l'infant és petit, deixen de vindre una temporada perquè en l'etapa escolar ja se senten protegits i tornen a l'adolescència, un període difícil per a tothom. La meva filla, per exemple, té el grup d'amics de l'institut, el grup d'amics aquí a Maials i el grup d'amics a l'associació. Jo sé que a ella, al final, li quedarà el de l'associació, perquè s'assemblen més a la seva manera de fer, i crec que és important que creixin junts.

M.A. - La ruralitat deu dificultar que es generin aquests grups d'afinitat.
O.P. - Dins el mateix poble també trobes persones més afins a tu, i als pobles petits tothom va amb tothom. L'adolescència sí que és una mica més complicada però penso que és un impàs, i mentre duri l'impàs és important 
tenir un grup com el que representa Down Lleida.

M.A. - En l'acceptació de les famílies, les mares ho entomen millor que els pares?
O.P. - No té per què, jo no m'hi he trobat.

M.A. - L'esport és recurrent en les activitats d'inclusió. En què afavoreix?
O.P. - Afavoreix la inclusió a tothom, és un bon vehicle de socialització per a tothom que té alguna dificultat. Down Lleida té dos equips de bàsquet que competeixen i ara comencem amb el futbol per poder jugar la lliga. La meva filla i una altra nena també fan gimnàstica artística i aquest any, per primera vegada, la Federació Catalana les ha deixat competir. Fins ara només podien fer-ho a Specials, però competir de manera inclusiva amb la resta els aporta molt, poden anar amb les nenes amb qui s'entrenen habitualment i, el que crec més important, la visibilitat, que la gent ho vegi i pensi "per què no?".

M.A. - Un àmbit on sempre hi ha hagut debat és l'educatiu, si portar els nens a escoles ordinàries o especials.
O.P. - És tot un debat, sí. El fet de ser en un poble, això de l'escola ni t'ho planteges, n'hi ha una de sola i no hi ha lloc al dubte. Però la societat com és? És diversa, no? Doncs l'escola és una minisocietat, on els nens aprenen a viure, i han d'aprendre a viure amb tothom. Després, a fora, no et ficaran a un lloc on només hi hagi un tipus de gent, no? Hem d'educar-los perquè a l'hora de la veritat puguin desenvolupar-se dins una societat inclusiva.

M.A. - Però això requereix recursos extra. N'hi ha prou?
O.P. - Sempre en falten, no et diré que no, però no pot ser obstacle per no començar a treballar. Som aquí, doncs fem amb el que tenim. És trist, però a vegades sí que depèn de la voluntat del mestre, de si hi creu o no.

M.A. - Superada l'adolescència i entrats a l'adultesa, la principal dificultat és l'accés al món laboral?
O.P. - Sí, com qualsevol jove, però una mica més difícil, tot i que les empreses tenen l'obligació de tindre un tant per cent de treballadors amb discapacitat. A Down Lleida fem preparació laboral i tenim una mena de borsa de treball per a ells. I la veritat és que allà on treballen milloren l'ambient laboral. La feina la faran bé, són aplicats i, a més, tenen aquest carisma de canviar el clima. Ara també estem molt posats en l'envelliment, perquè envelleixen més ràpid, tenen més possibilitats de tindre Alzheimer... Però vaja, no és el mateix que temps enrere, estan sans, fan esport, tenen més processos d'habilitat mental...

M.A. - Una de les preocupacions dels pares deu ser què passarà quan faltin.
O.P. - És una de les coses que em dona tranquil·litat estar a Down Lleida, que és entitat tutelar. Si mai convé i la família ho creu convenient, poden tutelar la meva filla.

M.A. - També teniu pisos compartits.
O.P. - Sí, les persones que s'hi volen apuntar fan una formació i, si els tècnics i pares creuen que estan preparats per anar a viure sols, s'ajunten dos o tres i poden anar a un pis amb suport. Actualment tenim tres pisos i un amb una parella independent, sense mediadors.

M.A. - Com ha evolucionat la mirada vers les persones amb síndrome de Down?
O.P. - Cap a millor. Temps enrere les persones amb síndrome de Down quasi no les veies pel carrer. A poc a poc es van trencant els murs.