Mariona Forcat - Tens una plaça com a adjunt de gestió a les oficines de Lleida del SEPE, el servei d'ocupació de l'Estat espanyol, com ha anat tot aquest procés?
Albert Lapeña - Sí, hi sóc des d'aquest gener i per guanyar aquesta plaça vaig haver de passar unes oposicions amb examen i concurs de mèrits com qualsevol persona que oposita.
M.F. - Abans de guanyar una plaça pública, havies treballat en algun lloc? O venies d'estudiar?
A.L. - Jo vaig treure'm l'ESO adaptada a partir d'un Programa de Qualificació Professional Inicial (PQPI). Després, com que el meu pare és planxista, vaig començar la formació professional de Xapa i Pintura, però a mesura que anava avançant, veia que no m'acaba d'agradar. Va ser quan vaig decidir decantar-me cap a la jardineria, fent cursos de poda, de fitosanitaris, entre altres cursos i l'associació Talma em va oferir l'oportunitat de fer pràctiques de jardiner i treballar al CET de Talma, un centre especial de treball que ocupa persones amb algun grau de discapacitat intel·lectual.
M.F. - I després vas decidir opositar per una plaça pública...
A.L. - Sí, va sortir una plaça com a ajudant de gestió de serveis comuns, és a dir, ser el qui s'encarrega de les correspondències, dels ensobraments, segellar, anar a buscar el correu i classificar la paperassa.
M.F. - I com va anar l'estudi?
A.L. - Al principi era una mica feixuc, però a mesura que anava superant temes i gràcies a l'ajuda que també em donaven, m'anava sentint més capaç i orgullós per afrontar-ho .
M.F. - Què ha significat per tu superar aquestes oposicions i què creus que t'ha ajudat a aconseguir-ho?
A.L. - Les ganes que hi he posat i els ànims que m'han donat els del meu voltant per no deixar escapar l'oportunitat.
M.F. - T'hi veus sempre treballant aquí?
A.L. - La paraula sempre no és la correcta. De moment estic treballant aquí i hi estic molt satisfet. Però visc el dia a dia, tot i que sí que m'agradaria acabar vivint a Lleida.
M.F. - Perquè ara vius a Juneda, no?
A.L. - Sí, des del novembre del 2014 que em vaig independitzar i visc en un pis del Servei de Suport a la Llar de Talma
M.F. - Com va l'experiència?
A.L. - Feia temps que volia tenir l'oportunitat d'independitzar-me però creia que no ho podria fer mai. M'ha fet madurar molt, tot i que encara he de millorar moltes coses. He hagut d'aprendre a netejar, a cuinar...
M.F. - La convivència amb els companys, bé?
A.L. - Visc amb tres noies més i la convivència és fantàstica. Formem un gran equip, o més aviat diria, som com una família: ens expliquem les nostres coses i ens ajudem en els moments bons i dolents.
M.F. - Com us organitzeu?
A.L. - Cada setmana planifiquem la setmana i ens repartim la feina. Tenim un dossier on hi ha tres mòduls de tasques: les diàries, setmanals i mensuals. Tenim el suport d'un educador que ens ajuda tant a anar aprenent les tasques de llar com a continuar treballant el progrés personal a partir de la convivència.
M.F. - Per què volies anar a viure sol?
A.L. - Per valorar-me més i demostrar-me que n'era capaç.
M.F. - Hi ha persones que han dubtat que podries aconseguir tot això?
A.L. - Més aviat ho pensava jo al principi. Per sort, ningú m'ha dit: no pots. El que sí que m'han dit és: esforça-t'hi més. "No hi ha res impossible, l'impossible simplement costa una mica més". Aquest és el lema de la llar.
M.F. - Com et defineixes?
A.L. - Sóc una persona ordinària, un ciutadà més. Tinc diferències, però aquestes no em fan sentir especial per ningú. Faig les mateixes coses que una persona normal, que és el que sóc.
M.F. - Creus que ets un exemple?
A.L. - Jo crec que sóc una persona més en aquest món. Per ser un exemple has de ser brillant. Jo el que intento no és ser brillant, sinó estar content i ser feliç a la vida.
M.F. - Però segur que tots podem aprendre de la teva manera de viure la vida...
A.L. - Tothom pot aprendre de les coses positives de tothom.
