Miquel Andreu - Què es fa en una agència de notícies?
Salvador Miret - Elaborar continguts informatius per tal que els subscriptors o clients, que la majoria són mitjans de comunicació, tinguin una informació base a partir de la qual poden afegir-hi els seus recursos per polir-la a la seua manera i amb la seua òptica.
M.A. - Què diferencia més un periodista d'agència d'un que està en un mitjà?
S.M. - En el dia a dia no crec que hi hagi gaire diferència. Fem el que el periodisme ha fet sempre, intentar anar a les fonts, contrastar la informació i comprovar-la abans de publicar-la. A l'ACN tenim total independència i intentem donar veu a tots els sectors polítics, econòmics o socials del país i ser un reflex del que és el país des de diferents punts de vista. Potser la diferència més gran amb un periodista d'una ràdio o d'un diari és que no tens tanta projecció pública, no se't coneix tant. Nosaltres signem les notícies, però després els mitjans que les agafen ho poden fer o no.
M.A. - És una feina que es veu més en abstracte, amb les sigles ACN, però no el que hi fa cadascú.
S.M. - És clar, la gent dels mitjans sí que et coneix, però la societat pot llegir i veure notícies o fotos que has fet tu sense que t'hi associïn, no hi ha aquest reconeixement, però tampoc no em preocupa gaire, la veritat.
M.A. - A diferència d'altres agències, l'ACN es caracteritza per tenir gent arreu del país. Quants sou a les comarques de Ponent?
S.M. - Les delegacions de l'ACN s'estructuren per vegueries i a Ponent som quatre persones (tres entre setmana i una el cap de setmana) i després n'hi ha dues al Pirineu.
M.A. - Són suficients?
S.M. - L'ACN ha viscut alts i baixos, com tot, però el fet de dependre en bona part dels pressupostos del Govern condiciona la injecció pública que tinguis. En els darrers anys, amb les retallades, s'ha vist reduïda i la plantilla ha anat a menys. Per arribar a tot arreu, per cobrir-ho tot, i tenint en compte que els últims anys estan sent molt intensos informativament parlant, aniria bé créixer una mica més i poder oferir una millor cobertura.
M.A. - El fet de no estar en un mitjà fa que quedeu més resguardats de pressions polítiques per l'enfocament de les notícies?
S.M. - Tret d'alguna vegada molt puntual, personalment no m'hi he trobat. La repercussió de les notícies que fem a l'ACN és important, perquè molts mitjans agafen el text tal qual, però de pressions, almenys jo, no et diré que no n'hagi rebut mai, però les mínimes.
M.A. - A Ponent, on tot és més pròxim i tothom es coneix més, hi ha alguna institució que li costi més relacionar-se amb la premsa, que en sigui més reticent?
S.M. - No ho sé, crec que la majoria d'administracions d'aquí són conscients de la importància que tenen els mitjans. Potser als consells comarcals costa més que tinguin una persona encarregada de premsa i, per tant, no t'arribi tant el que fan, però Diputació, alguns ajuntaments, delegació del Govern o subdelegació del govern espanyol ja tenen responsables de premsa, amb qui normalment tens una relació fluïda i et faciliten la feina.
M.A. - Suposo que no esteu especialitzats i tots feu de tot. Hi ha algun àmbit que se't faci més costa amunt?
S.M. - A Barcelona sí que estan especialitzats en seccions, aquí hem de fer de tot, com dius, però una mica sí que tenim àmbits distribuïts. Jo toco més temes d'economia i política de Lleida ciutat, tot i que també em toca fer coses de cultura, de societat, etc. Els temes judicials són els que se'm fan més costa amunt, això sí.
M.A. - Els periodistes de l'ACN vau ser dels primers a incorporar, a més de la llibreta i la gravadora, la càmera de fotos i de vídeo. Sou una mica home orquestra. Com es fa tot a la vegada?
S.M. - L'ACN ha estat referent com a agència multimèdia i multiformat, ofereixes text, foto, vídeo, àudio... i el teu cap ja planifica com organitzar-ho, però a vegades no és fàcil poder-ho fer tot. Quan podem hi anem dues persones i ens repartim la feina, però passa molt poc. A Barcelona sí que és més habitual.
M.A. - Recordes alguna anècdota curiosa que t'hagi passat?
S.M. - Segur que n'hi ha moltes, però recordo que vaig tenir la sort de volar al primer vol comercial de l'aeroport de Lleida-Alguaire (a París) o veure com obrien la pala que va començar a omplir l'estany d'Ivars i Vila-sana.
