MIQUEL ANDREU - Què és Anpier? A qui agrupa?
ALBERT MASES - És una associació que agrupa els petits i mitjans productors fotovoltaics i defensa els seus interessos. Va nèixer fa 10 anys, arran de les primeres retallades el 2010 del govern socialista. A més, va néixer a Lleida, que és on hi va haver la primera gran reunió, ja que en aquestes comarques hi havia gran part de la gent afectada de Catalunya. El 2012, amb el PP, vam tindre l'impost del 7% i una altra gran retallada el 2014. Què va passar? Que molts productors fotovoltaics, molts dels quals pagesos i ramaders, van haver de refinançar les plantes solars a 15 o 20 anys, i alguns van tindre la desgràcia que es van quedar pel camí al no tindre ingressos suficients per poder pagar les plantes i se les van haver de malvendre. I això que era un Reial Decret, l'Estat havia fomentat aquelles inversions, amb unes normes que van definir ells i, per tant, semblaven segures.
M.A. - A què hem d'atribuir el bon moment actual del sector fotovoltaic respecte l'estancament d'uns anys enrere?
A.M. - El novembre de 2019 va canviar la normativa catalana i, a més, la baixada de costos. Gràcies a les pimes que vam invertir fa uns anys en parcs solars, ara les plaques han baixat un 90% el cost. No hi ha cap altra tecnologia al món que en 10 anys hagi baixat més d'un 90%. Avui dia, la fotovoltaica és molt barata i molt més competitiva, ja que ningú no es planteja fer cap central de gas ni de carbó ni nuclears. Al sud d'Europa, a més, com que hi ha molt sol i terreny barat i amb abundància, han proliferat grans parcs solars.
M.A. - I la solar pot anar a tot arreu.
A.M. - Correcte. A diferència de l'eòlica o la hidràulica, la solar és modulable i escalable, és a dir, es pot dimensionar des de petites fins a grans. Un aerogenerador té un tamany mínim important, però en solar es pot anar des de molt petites potències fins a megaparcs. L'altra avantatge és que es pot instal·lar pràcticament arreu de Catalunya, excepte alguns territoris protegits, òbviament. La insolació de Lleida i les de Tarragona o Barcelona no varia gaire, el recurs és bastant similar a tot el territori.
M.A. - S'està desplegant un model de grans parcs que no té res a veure amb la idea d'aprofitar teulades i infraestructures, no?
A.M. - No. Primer de tot, s'ha de buscar el màxim d'eficiència energètica, per exemple substituir calderes de gas, bombes de calor antigues d'aerotèrmia, substituir il·luminació convencional per LED, aïllar bé els edificis, etc. El següent pas és l'autoconsum, com més a prop sigui la producció del consum, menys pèrdues hi ha; això té l'avantatge, a més, que està en mans dels clients finals, ara se'n diu prosumer, productor i consumidor a la vegada. I com que amb això només podríem generar més o menys un 25% de l'energia elèctrica que necessita Catalunya, farien falta el que nosaltres anomenem parcs socials, petits parcs de generació distribuïda, amb potències inferiors a 5 MW, que ocupen menys de 10 Ha i són de participació ciutadana, petites i mitjanes empreses i ajuntaments. Tenen un impacte visual molt baix, ja en tenim a les Garrigues d'aquestes dimensions i no generen cap rebuig. Els parcs socials de generació distribuïda, a més, són un model descentralitzat, participatiu i democràtic. L'altra avantatge és que injecten a xarxes de mitja tensió, no d'alta tensió. Els grans parcs, en canvi, injecten en alta tensió i tenen molt impacte ambiental, són lluny dels punts de consum i tenen pèrdues pel camí de fins a un 15%. Els que injecten en mitja tensió tenen menys pèrdues perquè estan molt més a prop del punt de consum i paguen menys peatges, i poden afavorir la creació de llocs de treball locals, mentre els grans parcs normalment porten gent de fora per montar i després es queda algú pel manteniment, però molt poca gent. La repercussió dels beneficis dels petits parcs, a més, no se'n va a un fons d'inversió del Canadà, per dir-ho així, es queden al territori; si un pagès inverteix i monta un parc, doncs potser l'ajudarà a pagar el tractor o la hipoteca del pis. Economia local.
M.A. - Per què és difícil desenvolupar-los?
A.M. - La normativa és la mateixa per fer 100kW que un parc 500 vegades més gran. Els grans parcs, per una qüestió d'escala, poden oferir energia més barata que nosaltres perquè tot el material que necessiten els surt més barat, igual que el manteniment, o l'estudi d'impacte ambiental per un parc de 50 MW no val 50 vegades més que per un d'1 MW, l'estudi d'enginyeria no val 50 vegades més, i així amb tot.
M.A. - Què podria fer l'Administració per afavorir els parcs petits?
A.M. - Demanem que es fixi una quota del 20% de les subhastes per aquests parcs de menys de 5 MW, per exemple. O que per sol·licitar un punt de connexió no demanin 40.000€/MW a tothom, com ara, i pels petits es baixi a 10.000; i que s'agilitzi la tramitació administrativa perquè, com deia abans, 100kW es tramiten igual que 50 MW; i una petita prima addicional, que es torna sobradament, com hem vist amb les plantes que es van fer fa més de 10 anys, que van contribuir a complir amb el Protocol de Kioto, a crear una indústria referent a nivell internacional, a crear llocs de treball qualificats i, sobretot, a baixar el preu de la tecnologia.
M.A. - Fins ara hem parlat de sòl rústic, però en tot el que són llars i edificis també hi ha molt camp per córrer, no?
A.M. - Sí, en tot el que és autoconsum hi ha bastant recorregut en els pròxims anys, ja no fa falta cap subvenció, que es rendible per si sol.
M.A. - Falta pedagogia?
A.M. - Sí, l'Administració hauria de fomentar més la cultura de l'estalvi energètic i l'autoconsum, al ciutadà no li arriba aquesta informació. A Alemanya, per exemple, hi ha més ajudes i està molt més assumit.
