Arran de la jornada sobre l’ametller que ha organitzat el Departament d’Agricultura a l’ECA de les Borges, entrevistem un investigador, Xavier Miarnau, natural de Llardecans que ofereix una ponència sobre els aspectes més importants de la plantació de l’ametller en reg.

Quines són les noves varietats d’ametlla destinades al regadiu? Ens pot enumerar breument els noms i les seues característiques?
En general, totes les varietats poden anar bé per al cultiu en regadiu. Tot i així, en els últims anys han aparegut al mercat una sèrie de varietats amb característiques molt destacables, com la floració tardana, l’autofertilitat, l’alta productivitat, la facilitat de formació, etc. És per això que últimament el cultiu de l’ametller en reg se centra en aquestes noves varietats. Entre aquestes podem destacar les obtingudes amb el programa de millora genètica de l’ametller de l’IRTA: vairo, constantí, marinada i tarraco, així com d’altres obtingudes en programes de millora de la resta de l’estat espanyol.

De quina manera canvia una explotació d’ametllers en secà a una en regadiu? És a dir, en quins aspectes es diferencien a l’hora de dissenyar la plantació? Què prima al regadiu?
Al secà, l’ametller és un cultiu marginal, quasi de subsistència de l’arbre. El conreu no és rendible. Al regadiu, l’ametller, l’hem de considerar com un cultiu fruiter més i, per tant, el maneig ha de ser l’adequat. En el disseny de les noves plantacions de reg, els marcs de plantació poden ser més estrets, ja que l’aigua ja no és un factor limitant. Tot i així, aquest marc de plantació ha de permetre l’entrada de llum (factor molt important) i el pas de la maquinària de recollida de l’ametlla. En aquestes noves plantacions hem de cobrir les necessitats d’aigua i de fertilització dels arbres i hem de tenir en compte el maneig adequat de plagues i malalties, entre d’altres. D’aquesta manera, amb un maneig integral i més intensiu del cultiu podem obtenir millors produccions. En algunes d’aquestes noves plantacions s’estan obtenint produccions properes als 1.000 kg de gra per hectàrea.

Quins són els consums d’aigua que tenen les varietats en reg per a una correcta producció? Són assumibles quant al cost?
L’ametller és un cultiu mediterrani i, com a tal, s’adapta molt bé a la falta d’aigua. El cultiu està adaptat a rebre aigua de les pluges de la tardor i de la primavera. Tot i així, si hem de cobrir les necessitats totals, aquestes serien similars a un presseguer, aproximadament, entre 4.000 i 6.000 m3 per hectàrea i any. L’ametller és un cultiu que, amb poques aportacions d’aigua, la seva producció augmenta ràpidament. És per aquesta raó que pot esdevenir un bon cultiu alternatiu a les noves zones de reg de suport que s’estan realitzant per tot Catalunya. L’altra qüestió és que, alguns cops, a causa de l’elevat preu de l’aigua, el més eficient és no donar totes les necessitats, ja que arriba un punt en què els increments de producció en funció dels increments d’aigua aplicats ja no són econòmicament rendibles.

Què són les plantacions d’alta densitat i quina mena de poda s’aplica per tal que ho siguin?
L’alta densitat en ametller encara no és una realitat, com ja succeeix en olivera. En el cultiu de l’ametller el primer pas que cal realitzar és la reconversió de totes les explotacions envellides a noves plantacions amb noves varietats i un maneig més intensiu i adequat, i si és possible amb reg.
Quant al tema de l’alta densitat, des de l’IRTA fa uns anys que hi hem començat a treballar. Els objectius en aquestes plantacions són obtenir una ràpida entrada en producció dels arbres, obtenir elevades produccions i aconseguir una recollida de l’ametlla en continu (màquines cavalcants, etc.). En aquests moments, estem estudiant nous models productius, amb les noves varietats IRTA, nous portaempelts, marcs de plantació més estrets i nous sistemes de formació per a l’ametller.

Per a la pol·linització de l’ametller recomanen varietats autofèrtils o la diversificació amb varietats pol·linitzadores?
L’ametller com a espècie és autoestèril, és a dir, que una varietat no es pot pol·linitzar amb el seu propi pol·len. És per aquesta raó que, en les plantacions tradicionals, és necessari col·locar dos o tres varietats que coincideixin en la data de floració i es puguin pol·linitzar entre si. Aquest seria el cas de la desmai llargueta, marcona, Pep de Juneda, ramillet, Garrigues i tantes d’altres. A part, com que el pol·len de l’ametller és molt pesat i el vent no el pot traslladar, és molt important col·locar abelles que facin el transport d’unes varietats a d’altres.
Tot i així, fa uns anys, uns investigadors van descobrir que en una determinada zona d’Itàlia hi havia varietats autofèrtils (es podien pol·linitzar elles mateixes, ja que eren autocompatibles i a més la morfologia de la flor permetia que es poguessin pol·linitzar sense necessitat d’abelles; això últim es coneix com autogàmia). Aquestes característiques, mitjançant la millora genètica, s’han traslladat a totes les noves varietats. A l’hora de realitzar noves plantacions, aquestes es poden dissenyar amb una sola varietat autofèrtil o es pot pensar en una combinació de diverses varietats, ja que en aquests moments també s’està estudiant si el fet de la pol·linització creuada (entre varietats autofèrtils) pot millorar algunes característiques del gra de l’ametlla.

La feina de la pol·linització la fan les abelles, un insecte que cada cop pateix més els efectes de l’entrada al mercat d’aquestes varietats autofèrtils.
Com ja he comentat, aquestes noves varietats autofèrtils es poden pol·linitzar elles mateixes i la morfologia dels òrgans reproductius, els estams i el pistil, permet que el traspàs de pol·len es pugui fer sense la necessitat de les abelles; per tant, són menys dependents d’aquests insectes.
Tot i així, la nostra recomanació des de l’IRTA és que la col·locació d’abelles o altres insectes com els abellots és indispensable en plantacions amb varietats autoestèrils, i és molt recomanable en les plantacions amb varietats autofèrtils. En l’actualitat, estem realitzant investigacions que demostren que les abelles en plantacions de varietats autofèrtils ajuden a moure les flors i ajuden a millorar la pol·linització. Estem obtenint resultats de quallat de fruits més elevats, respecte a la no-col·locació d’aquests insectes.

I si s’arribessin a extingir, què passaria? L’enginyeria agroalimentària tindria respostes a un fenomen així?
La desaparició de les abelles o els insectes pol·linitzadors al món, primer, podria suposar la desaparició de les collites de molts cultius, i, posteriorment, podria suposar la desaparició de tot l’ecosistema tal com el coneixem, ja que elles són les que ajuden a la pol·linització i posterior reproducció de la majoria d’espècies vegetals. La veritat és que, si això passés, tindríem un greu problema. I en aquests moments la comunitat científica pot tenir alguna resposta concreta, però no la solució global.

Quines són les principals amenaces o malalties que pateixen els ametllers? En quina línia es treballa per minvar els seus efectes o eradicar-los?
Quant a malalties, les principals són el Fusicoccum o brot sec i la taca ocre i, en menys importància, el “cribat” i la Monilia, entre d’altres. Pel que fa a plagues, les principals són els pugons, les erugues com l’Anarsia, el mosquit verd i els àcars, entre d’altres.
La qüestió és que, fins ara, en el cultiu tradicional de l’ametller de secà l’agricultor feia un sol tractament o cap, ja que la rendibilitat de l’explotació era baixa i tot allò que suposava una despesa era susceptible de reducció o eliminació. Ara, amb les noves plantacions en regadiu, a part que els patògens poden tenir-hi una presència més elevada, és necessari tenir molt en compte tant les plagues com les malalties. Aquestes poden afectar la formació de l’arbre i poden reduir les produccions.