És poc habitual, a les Garrigues, l'existència de noms de carrers dedicats a franquistes. La majoria dels que es van posar acabada la Guerra Civil, de lloança al nou règim, es van treure en els primers anys de la Transició, però també es dóna el cas de noms vinculats a la dictadura que, per la seva relació amb el municipi, es van incloure posteriorment, com els carrers General Güell i Jaume Segarra, a les Borges Blanques, militar el primer i càrrec polític el segon, ambdós nascuts a la capital garriguenca.
Al servei de dues dictadures
Ildefons Güell Arqués va néixer el 1865 i va arribar a ser general d'enginyers de l'exèrcit. Durant la retirada de les tropes espanyoles de Xauen el 1924, en el marc de la Guerra del Rif, era comandant militar a Ceuta a les ordres de Primo de Rivera. Un dels oficials que també va participar en aquell episodi va ser l'aleshores tinent coronel Francisco Franco, que seria ascendit a coronel pels mèrits d'aquella acció. El 1929, amb 64 anys, Güell va passar a la reserva i, per tant, no va participar directament a la Guerra Civil.
L’agost del 1939, però, el trobem a la caserna de Lepant, a l’Hospitalet de Llobregat junt amb altres autoritats militars participant a la benedicció i lliurament d’una bandera a un grup de sapadors de l’exèrcit en un acte farcit de les habituals proclames franquistes. O el gener del 1940 a Cervera, ciutat on Güell s'havia casat el 1891, presidint els actes per commemorar el primer aniversari de l’ocupació franquista de la ciutat. De fet, tot i no haver participat directament al conflicte bèl·lic, el general borgenc va veure recompensada la seva addicció a la dictadura amb la vicepresidència del Círculo Militar del Ejército y de la Armada i la judicatura als tribunals militars, on va exercir fins la seva mort, el 1941.
Algunes fonts expliquen que Güell va ser un dels que va fer pressió perquè la Caixa de Pensions i de la Vellesa concedís un crèdit per poder construir el col·legi públic de les Borges –avui Joan XXIII- i que per això se li va fer un acte d’agraïment el 1928, tot i que el centre es va erigir el 1934. Jordi Satorra i Ramon Gassió, autors del llibre “Els carrers de les Borges i les petjades de la història”, expliquen que devia ser el 1991 quan es va posar el nom de General Güell al que fins aleshores s’havia anomenat Bellavista.
Sota les ordres de Fraga Iribarne
Un tram del que havia estat Raval de Lleida, el que va de l’encreuament de la carretera de Castelldans fins a la cooperativa de Sant Isidre, porta per nom Jaume Segarra, una denominació poc coneguda i utilitzada pels mateixos borgencs i que també es va posar el 1991. Honora el qui va ser jutge, doctor en Dret i tècnic en Turisme, nascut a les Borges però resident a Madrid durant gran part de la seva vida. Les cròniques destaquen d’ell la simpatia i forta vinculació que sentia amb el seu poble natal, del qual sempre feia propaganda als seus viatges, que no eren pocs, atès el càrrec de subdirector general de Promoción del Turismo que va ostentar entre els anys 50 i els anys 70, depenent del Ministeri d’Información y Turismo que van encapçalar els Manuel Fraga primer i Alfredo Sánchez després, el ministeri responsable de la censura franquista. Durant els anys en què Segarra va estar a la subdirecció, es diu que va aconseguir per a Espanya la seu de l’Organització Mundial de Turisme, un front, el turístic, que Franco va voler explotar especialment en els anys 50 i 60 com a factor legitimador de la dictadura.
Al llibre de Satorra i Gassió es diu de Segarra que va aconseguir alguna subvenció per recuperar els arcs del convent del Carme, que no es va arribar a dur a terme plenament. També va presentar un projecte per fer del Terrall una mena de jardí botànic amb espècies d’arbres d’arreu del món, però no va prosperar. El 1969, l’Ajuntament de les Borges li va atorgar la Medalla d’Or de la ciutat i el 1995 va ser escollit com a Borgenc de l’Any. El 1972 va ser cessat de la subdirecció general de Turisme i va passar a exercir de jutge a Alcorcón, on es va jubilar el 1986. L’any 1997, el ministre d’Exteriors espanyol, Abel Matutes, li va concedir la Gran Cruz de la Orden del Mérito Civil. Moria el 2012 a Madrid, als 96 anys d’edat.