Aquest dijous, 6 de gener, va morir als 78 anys d’edat el borgenc Albert Tarrats Farrerons, artífex de la cafeteria Slàvia, inaugurada el 1994 i on, des d’aquell any, s’hi han fet més d’un miler de concerts. Tarrats va ser qui en va començar la programació, amb l’accent posat aleshores en el jazz i el blues i seguint la petja de la música en directe que ja havia organitzat a la discoteca Grock, situada anteriorment al mateix edifici.

A banda d’aquest vessant cultural, la trajectòria d’Albert Tarrats Farrerons també va estar marcada per l’activisme polític, sobretot als anys 70 i 80 a través del Front Nacional de Catalunya. Sobre aquest aspecte, i amb motiu de la mort de Tarrats, en parla el lleidatà Ferran Dalmau Vilella, promotor del Fons de Documentació de l’Esquerra Independentista i autor, entre altres llibres, de “Fills de la vuitena. 50 anys d’esquerra independentista a l’Aran, els Pirineus i Ponent” (2019) i “Joan Culleré i Ibars. La llibertat per maleta” (2021) i coautor d’”EPOCA, l’exèrcit a l’ombra” (2010).

----------------------------

Indòmit, Albert Tarrats

"Fica-hi el que et sembli, però no m'hi facis constar com un 'antifranquista', que jo el que he estat sempre és un 'independentista'. El règim polític que adoptin més enllà de Fraga no és el que em determina les conviccions, jo el que vull és, senzillament, deixar de formar part d'aquell estat. Hi mani qui hi mani'.

Geni i figura, a l'Albert Tarrats no li agradava que li pengessin l'etiqueta descafeïnada que aplegava tot un amplíssim ventall polític, bona part del qual havia plegat veles amb l'entronització d'allò que avui anomenen “règim del 78”, donant la feina per enllestida. Ell va ser un independentista de primera hora durant el franquisme i ho estat fins al darrer dels seus dies, en el postfranquisme.

Advertit de la premissa, ja podies procedir amb l'interrogatori sobre les activitats militants desenvolupades al voltant del Front Nacional de Catalunya (FNC), les accions de sabotatge al règim o a la patronal oleícola, les primeres i combatives mobilitzacions dels pagesos garriguencs o la solidaritat antirepressiva desinteressada. Fos quina fos la recerca o investigació sobre l'independentisme recent que afrontessis, sempre et calia passar un dia a veure'l per aclarir-ne algun aspecte central. És el que té haver-ne protagonitzat quasi tots els episodis.

Conspirant rere la barra del Grock i amb el renom de Paco, Tarrats va ser un pal de paller de l'estructura frontista a les Garrigues i al conjunt de la Regió VIII. Quan l'encàrrec era calent, en Joan Culleré o l'aparell clandestí de l'FNC al voltant dels que orbitava, li feien tota la confiança, sabedors que el seu compromís no defugia l'acció; ni tan sols una ràfega de bales percutides pels subfusells d'una patrulla de guàrdies civils una vigília d'11 de setembre de 1972, en què el jovent frontista va esgrafiar desenes de parets de pobles i carretes ponentines, des del Montsec fins a Almatret, -i motiu pel qual va haver de fugir uns mesos del país-, no el van aturar.

Si el seu mas va estar sempre al servei de les activitats clandestines més arriscades contra el règim, a casa seva mai va faltar un plat a taula pels perseguits. Conseqüent amb les apostes polítiques col·lectives -i fallides- endegades a mitjans dels setanta, a finals dels vuitanta es va gratar la butxaca de valent quan, en temps de retirades i oasi pujolià, els darrers presos independentistes maldaven, amb escàs suport social i recursos, per les presons espanyoles. Un temps on la migradesa d'estructures polítiques amortidores es suplia amb el coixí de la solidaritat personal: el vis-a-vis els diumenges, el paquet amb estris i viandes per fer més suportable la reclusió o l'encàrrec per al familiar absent.

També va participar en projectes col·lectius al servei de la construcció nacional dels Països Catalans, com Ràdio Ponent, on va formar part de la junta rectora entre els anys 1985 i 1987.

Enretirat de la primera línia militant, però fidel a les cites de país com la Universitat Catalana d’Estiu (UCE) de Prada de Conflent -d'on n'era assidu-, els comiats a antics correligionaris o les mobilitzacions independentistes, i sempre disposat a enraonar sense pèls a la llengua sobre la situació política del país, els darrers anys, amb la mirada sorneguera darrere del marbre o de la taula, i en la seva trinxera particular, hi trobaves l'Albert, aguantant el pal de la bandera.

Ferran Dalmau Vilella