L’Ajuntament del Cogul ha organitzat pel diumenge 17 de març un acte commemoratiu del centenari de la processó religiosa que es va fer el març del 1924 per demanar que s’acabés la sequera que assolava la comarca. L’acte s’ha convocat a les 11 del matí a l’església de l’Assumpció de la Mare de Déu, on es rebran les autoritats i es posarà un llaç per cada un dels 14 pobles que, cent anys enrere, van assistir a la romeria. Tot seguit, es treurà el Sant Crist i s’anirà en processó fins a un cap de terme, on el capellà beneïrà els quatre punts cardinals i es farà la rogativa per la pluja. Al tornar, s’oficiarà una petita cerimònia a l’església i hi haurà un concert. El consistori ha convidat representants dels 14 ajuntaments i del Consell Comarcal.
La commemoració no es convoca expressament per demanar aigua amb un clam religiós, sinó que ja estava previst recordar el centenari d’aquell episodi multitudinari des de feia mesos. Donada la situació de sequera, però, no es deixarà passar l’ocasió per fer uns precs. Val a dir que el Sant Crist actual no és el mateix que el del 1924, ja que aquell va ser destruït el 1936, durant la Guerra Civil.
La del dia 17 serà una de les poques vegades que es treu el Sant Crist del Cogul. Fins fa un temps es treia una vegada a l’any, per la festa major de maig, però s’ha anat deixant de fer, en part per les dificultats de trobar gent disposada i capacitada per carregar la figura a pes, dificultats associades al descens demogràfic de la població. El maig del 2014, aprofitant precisament la festa major, es va commemorar el 90è aniversari d’aquell esdeveniment. Es van reeditar els Goigs de lloança i es va recuperar la lletra i la música dels que s'havien cantat el 1924. La reedició es va fer de manera artesanal als tallers d'arts gràfiques de la Diputació de Lleida i els fulls es van repartir als assistents a la festa.
“Tot anava agonitzant lentament”
El març del 1924, ara fa 100 anys, ja feia mesos que no plovia a les Garrigues, o que no plovia prou."Ni per beure no hi havia aigua [...]. Animals, arbres i tot el que es troba en aquesta terra anava agonitzant lentament", explicava l'etnògraf Joan Bellmunt al llibre Fets, costums i llegendes (ed. Virgili & Pagès, 1987). Alguns testimonis que hi recull fins i tot parlen -amb exageració, segurament- de set anys sense ploure. La situació no era exclusiva de les Garrigues, sinó que també la patien altres indrets de Catalunya. A l'estació de l'Observatori de l'Ebre, per exemple, es considera el 1923-1924 com l'any pluviomètric més sec fins ara. També en parlen testimonis històrics del Vallès Occidental. Eren els pitjors registres pluviomètrics registrats arreu del país des de feia més d'un segle.
En aquest context, el rector del Cogul va convocar una pregària per demanar aigua i va convidar 14 pobles del voltant a acudir-hi en processó. I és que el Sant Crist del Cogul era una de les imatges més venerades de la zona, ja que, segons diu la tradició recollida per Bellmunt, "sempre que els pobles hi havien acudit en devota romeria de pregàries per obtenir del cel el benefici de la pluja en temps de sequedat, havien estat sempre escoltades les seves oracions".
Així, el 19 de març del 1924, va aplegar-se al Cogul tot de gent procedent de Torrebesses, Sarroca, l'Albagés, el Soleràs, Granyena, els Torms, Juncosa, Puigverd, Castelldans, Sunyer, Artesa, Alfés, Aspa i Alcanó. Hi arribaven amb ruquets, carros o a peu, portant imatges de cada poble, amb les autoritats civils i eclesiàstiques al capdavant. Es diu que els carrers del poble es van omplir de gom a gom. Fins i tot hi havia gent enfilada a les teulades. Cap a les dues del migdia es va treure la imatge del Sant Crist, als braços del qual s’hi van penjar 14 cintes, una de cada poble representat, i va començar la processó.
Cap al tard, quan la comitiva ja tornava, van començar a caure algunes gotes, que a poc a poc van anar augmentant, "convertint-se en les 24 hores següents en una benèfica pluja que regava tots els camps, i s'emplenaren les basses d'aigua de les quals bevien els pobles", recull Bellmunt. A Sunyer es va omplir la bassa fins a sobreeixir, i al Cogul li va faltar poc. El Sant Crist no havia fallat. Un mes després, el 21 d'abril, coincidint amb Dilluns de Pasqua, els mateixos pobles van tornar al Cogul en romeria per donar les gràcies. I és d'aquella segona trobada que es conserven els goigs. Els versos diuen:
De nostres pecats en pena, tots els pobles del circuit
angustiats per la sequera, se sentiren afligits,
acudiren en romiatge, penedits a vostres peus
escoltàreu les pregàries, i l'aigua rajà del Cel.
No sabem si aquella pluja va apaivagar la set de la contrada, però referències d'altres zones del país apunten que aquell any va continuar sent complicat. A Terrassa, per exemple, al juny es va fer una pregària perque plogués, un acte que feia més de 20 anys que no es convocava. A Barcelona, l'Observatori Fabra tancava l'any amb un dels registres pluviomètrics més baixos fins al moment. Més a prop, al Canal d'Urgell, aquell estiu només baixava un terç de l'aigua habitual i, segons recull un treball d'Esteve Mestre publicat pel Centre de Recerques del Pla d'Urgell, es va demanar a la Guàrdia Civil d'Anglesola, Tàrrega, Bellpuig, Mollerussa i Arbeca que vigilés els torns d'aigua, ja que es veu que els regants es prenien l’aigua d'uns llocs a uns altres. Segons Mestre, "el desgavell era monumental", cosa que, val a dir, ja havia passat també l'estiu del 1922.