Des de fa més d’una setmana, el Gerard, el Joel, la Clàudia, el Rubèn, el Pol, el Ricard, el Guillem, el Marc i l’Othmane surten cada tarda a buscar fustes, cartrons, mobles vells, canyissos i el que sigui per anar creant la seva foguera de Sant Joan. No sempre hi poden anar tots, però uns o altres fan grupet i surten amb un carretó a demanar trastes als veïns, principalment de l’urbanització de la Serreta, a les Borges Blanques. És on viu la majoria de la colla o hi tenen família, i és l’únic lloc del poble on es fa una foguera veïnal per la revetlla, autoorganitzada, tal com es feia unes dècades enrere a molts altres carrers.
La de la Serreta es va recuperar fa uns 10 anys, per la convicció d’alguns pares i mares, que van animar els seus fills a posar-s’hi. Aquella primera generació ara ja no va a buscar fustes ni trastes, però han transmès la tradició als germans petits i, de retruc, als respectius entorns, que ho han entomat amb entusiasme. “Ens ho passem molt bé”, expliquen. Esperen el dia de posar foc a la pila acumulada, que va creixent cada dia, però el procés previ també els engresca. “Depèn del dia, arrepleguem més material o menys, però la preparació de la foguera és divertida, a vegades et cau el carretó, ho has de recollir tot, juguem...”. El Gerard és el que no falla cap tarda. Ell surt sí o sí i passa a buscar els altres i van fent viatges a l’era on tenen el munt.
A casa els han explicat que abans hi havia diverses fogueres, i que hi havia rivalitat entre carrers. Ells, però, no tenen competència, són els únics. “Seria divertit”, imaginen. “Potser ens posaríem nerviosos però, a la vegada, seria xulo anar a visitar les altres. Ens agradaria que cada barri en fes una, sí”, admeten. Ara ja els queden poques hores per acabar d’acumular material, i són les hores més decisives, pel patiment que no els passi com l’any passat, que la nit abans de la revetlla els van posar foc a la foguera. “Ens va fer molta ràbia, en vam haver d’improvisar una en un sol dia”, lamenten.
Una tradició en retrocès
Actualment, de fogueres de Sant Joan se’n fan a quasi tots els pobles de la comarca. En la majoria dels casos, però, són fogueres institucionals, per dir-ho així, preparades per l’ajuntament de torn. Controlades. Acotades. Amb poca o nul·la participació veïnal a l’hora de bastir-la. Fins ben entrada la dècada dels 90, però, a molts pobles es mantenia la tradició autoorganitzativa i les revetlles es reproduïen a diversos carrers. Sopars a la fresca entre veïns i la canalla gaudint de la foguera. Els petards, escassos. Avui, la relació s’ha invertit: fogueres testimonials i expansió generalitzada dels petards.
Només per citar alguns casos, a les Borges hi ha constància de fogueres veïnals a la Capella, al carrer la Fita, a la placeta de les Escoles, al carrer Sant Pere, al carrer Puente Nicolás, al grup Borges i al carrer la Placeta, entre altres. A Juneda, a la plaça Catalunya i a l’encreuament dels carrers Puigverd i Sant Joan. A Torregrossa, el sarau era als carrers que tenien sortida fora vila; algunes fogueres, més petites, s'encenien al casc antic, com la de la Plaça Menor (actualment, Mn. Jesús Jansà) o la placeta de cal Farré, al mig del carrer Major, on hi havia una gran pedra circular al terra. O a l'hort del Remunda, a l'era del Sunta, a la del Navarro o a la zona de la Bassa (on avui hi ha els jardins municipals i l'escola) i, encara que fos zona urbanitzada, també n'hi havia una a l'era de l'Andreu. Cervià també era dels pobles on les fogueres tenien molt arrelament, amb quatre o cinc de simultànies en diferents indrets. A Fulleda es feia a la plaça de l’Església. A Juncosa, darrere del camp de futbol i, anteriorment, també en altres carrers. A la Granadella, en canvi, no és una tradició gaire recordada i les fogueres s’associen més a Sant Antoni. El Vilosell és dels pocs llocs on encara hi ha un parell de carrers que en fan.
La urbanització i pavimentació de carrers va fer desaparèixer molts espais idonis per a les fogueres. Eres i solars de dins del nucli urbà van ser edificats o tancats, alhora que la canalla anava sent cada vegada més tutelada i el joc i l’esbarjo al carrer anaven perdent pes.