Falta de personal administratiu, falta de personal per atendre alumnes amb necessitats educatives especials, problemes d'infraestructura i d'espai, recursos econòmics migrats, equips docents poc estables i serveis mínims molt exigents en les jornades de vaga són els principals problemes que el sindicat CGT ha detectat a les escoles rurals a partir d'una enquesta a totes les de Catalunya i de visites als centres. Això, segons la CGT, deixa aquest tipus d'escola (la que no té prou alumnes per tenir una aula per a cada nivell) en una posició de desavantatge respecte als centres urbans. A les Garrigues i Garrigues històriques, 19 de les 24 escoles que hi ha són rurals, amb diferents agrupacions (zones escolars rurals), cosa que la converteix en una de les comarques amb més concentració.
Segons l'enquesta, un 40% de les escoles rurals de Catalunya no té personal administratiu, de manera que són els mestres els qui acaben assumint aquesta feina, amb la sobrecàrrega que suposa. En l'àmbit garriguenc, això passa a l'Espluga, Puiggròs, Juncosa i el Soleràs, tal com va informar SomGarrigues al gener. La CGT també posa de manifest que la gran majoria d'escoles veuen "insuficients" les hores de vetlladora que tenen per atendre la inclusió d'alumnat amb discapacitat o altres necessitats i denuncia que a les escoles rurals o existeix la figura d'educador o auxiliar d'educació especial. En l'apartat de personal, a més, s'adverteix dels efectes negatius que té en la qualitat educativa la fluctuació constant del nombre de matrícules i la rotació "incessant" de mestres.
També hi ha molt consens (70%), segons l'enquesta, en considerar les instal·lacions poc adequades i en la manca de diners per cobrir sortides culturals o excursions.
Davant d'això, la CGT reclama al Departament que augmenti el personal administratiu i d'atenció educativa, fixi plantilles a mitjà termini (períodes de quatre anys) i flexibilitzi la matrícula d'alumnes de municipis propers, oferint sempre la possibilitat d'inscripció encara que aquell any no hi hagi infants empadronats en un poble.
------------------------------------------------
Petits tresors per cuidar
Anna Campanera, mestra i directora a l'Escola d'Alfés
El món rural no està en declivi, és un entorn valorat i desitjat per les persones, que busquen -de vegades una idealitzada- qualitat de vida, sobretot quan arriba l'edat de criar. Però la realitat contrasta amb el centralisme de les capitals i les seves institucions, que obliden que els petits tresors també cal cuidar-los. Les escoles dels pobles o escoles rurals són una d'aquestes petites meravelles ignorades: no tenim legislació ni decrets propis, no tenim personal fix, ni pressupost fix, patim discriminació en termes de matrícula respecte a l'alumnat de ciutat, etc.
Un dels aspectes que més crida l'atenció és que si bé les escoles de les ciutats s'han pogut anar diferenciant les unes d'altres per motius de necessitats del seu alumnat, ràtios, línies, titularitat, etc., a les rurals continuen posant-nos a totes dins un mateix sac. Aquest seria el primer entrebanc a revisar: hi ha escoles rurals que tenen dos mestres fixos i comparteixen especialistes amb altres escoles (de vegades entre dos i de vegades entre sis escoles més) i hi ha escoles rurals que són d'una línia sencera, com qualsevol altra escola de ciutat.
Començant per aquí, les necessitats són molt diverses. I es fa imprescindible que es reguli la tipologia d'escoles rurals i es garanteixi la seva supervivència, no només per no discriminar els infants dels pobles i garantir-los una educació de qualitat i en igualtat de condicions i drets que els infants de les ciutats -aspecte que actualment no està garantit- sinó també perquè l'escola és un eix vertebrador de la vida dels pobles. Sense escola el poble defalleix, les famílies estan abocades a marxar, és un servei públic de primera necessitat i cal oferir-lo amb garanties i qualitat.
Si mirem el pressupost d'una escola pública rural observem que no hi ha una ingrés mínim del propi Departament d'Educació, l'únic i minse ingrés està sempre vinculat al nombre d'infants que hi ha cada curs, cosa que no permet fer despeses importants com jocs i columpios als patis, sortides en autocar una mica allunyades, etc. Si la majoria d'escoles públiques estan sostingudes amb les aportacions de les famílies, en les rurals es fa més evident. Més de la meitat del pressupost prové dels Ajuntaments i les famílies. Quan l'escola és petita es pot donar el cas que una desena de famílies hagin de sostenir el pressupost de funcionament!
Ens cal encarar moltes altres mancances com la duplicitat de càrrecs que suposa fer multitud d'hores extraordinàries (prohibides a la funció pública), infraestructures (des de calefacció i aïllament a jocs al pati, gimnàs, aules polivalents, biblioteques, etc.), personal d'administració, docents (amb l'agreujant que quan hi ha mestres malalts estem sota els serveis mínims), serveis i personal professional per atendre la diversitat, etc.
Cal abordar totes aquestes mancances que el Departament ignora deliberadament i que si bé suposen una inversió econòmica també repercuteixen directament en la igualtat de drets per l'alumnat de les escoles rurals.
I no podem oblidar que som aquestes petites escoles les que oferim una educació propera i familiar que tot i les mancances ajuda a pujar els nivells educatius de Catalunya, donat que sempre tenim resultats per damunt la mitjana en les proves avaluatives. Aquí, sí que ens compta l'administració!