Fa un any i mig, a un any vista de la inauguració de l’Espai Macià, escrivia aquí mateix que si aquest equipament complia certes funcions, finalment en podríem estar orgullosos i dir que la inversió hauria valgut la pena. Han passat sis mesos de l’obertura i crec que ja es pot dir que aquelles funcions no es compleixen i, pitjor encara, no sembla que s’hagin de complir en un futur pròxim.

Resumint, l’Espai Macià no havia de ser com el Centre d’Interpretació de les Garrigues que hi ha al Consell Comarcal, és a dir, poc útil i mal aprofitat. Al contrari, havia de ser un centre dinàmic, un motor d’idees i amb programació pròpia d’activitats, que no fos una iniciativa exclusivament municipal, de les Borges, i amb mirada nostàlgica, sinó una iniciativa nacional, a les Borges, i encarada al present i al futur del país. I aquesta era la intenció, deia l’ajuntament d’aleshores.

I com s’aconseguia això? Doncs implicant-hi un seguit d’institucions més enllà del municipi. Per què no podia ser una extensió del Departament d’Història de la Universitat de Lleida? Per què no una subseu del Museu d’Història de Catalunya? Per què no s’hi incloïa la Diputació via IEI? Per què no s’hi implicava el Departament de Cultura de la Generalitat? Evidentment, tot això era complicat, però fins al novembre passat era possible, per la combinació política del moment.

El cas és que de totes aquestes institucions no se’n sap res, que l’espai l’ocupen, majoritàriament, el museu i l’Oficina de Turisme i que la visió de futur es limita a unes metàfores d’un audiovisual més que justet. A més, el nou ajuntament sembla poc interessat a donar una empenta a un espai no projectat per ells i posa més èmfasi a reduir horaris i personal que no a reclamar a la Generalitat el que li pertoca. I tot plegat arrodonit amb una crisi que acaba de fer la feina. En definitiva, ens quedarà una sala d’actes petita i estranya i un taulell per a tastos d’oli i vi. No sé si és això el que buscàvem.