A finals de setembre ja olorava la tragèdia. Un veí de l’Albagés em deia: “Mira, Marta, si no plou amb ganes, ja podem donar per perduda més de la meitat de la collita d’olives”. Uns dies després, des del sector de la Federació de Cooperatives, i en boca del responsable, Joan Segura, se sentenciava amb la mateixa frase: “a fer punyetes la meitat de la collita...”. Si aquesta sentència s’acompleix voldrà dir que enguany la collita d’oliva passarà a tretze milions de quilos dels més de trenta cinc milions de l’any passat. Hem deixat enrere el mes de setembre i, quan ja hem traspassat les portes del mes d’octubre, les perspectives no han millorat i el sector creu que tot està dat i beneït. Falta un mes per a l’inici de la collita i la sentència sembla que es confirma: les 110.000 hectàrees de secà on hi ha la majoria de la producció demanen aigua del cel i aquesta no arriba. La situació és extrema i escoltant el coordinador d’Unió de Pagesos a les Garrigues, Salvador Tarragona, hom s’adona del patiment dels pagesos: “Això és un desastre. L’olivera té una gran capacitat de recuperació, però hauria de ploure almenys uns 40 litres per metre quadrat. I això, ara per ara, està per veure. Cada dia que passa és pitjor”. Hi ha altres veus autoritzades que afirmen que fins i tot ja pateixen les oliveres que tenen reg de suport. I com que la campanya de l’ametlla ja es pot dir que és desastrosa pel mateix motiu, la manca de pluja, doncs plou (mai millor dit) sobre mullat.
No n’entenc massa jo, d’oliveres, però quan tinc una mica de temps, que no sovinteja, m’agrada passejar pels bancals de secà. Fa pocs dies, i amb una calor que esquerdava les pedres, vaig triar el paisatge garriguenc per fer una passejada de bon matí. Tot fent un cop d’ull als arbres, no cal ser una experta per arribar a la conclusió que la sequera està passant factura. Les olives són petites i tenen la pell arrugada, com si haguessin envellit en ple procés de creixement. Suposo que això repercutirà directament en una pèrdua important d’ingressos. Si una oliva és petita, l’oli i la seva qualitat se’n ressentiran. Els preus baixen i els pagesos veuen com els seus ingressos no augmenten des de ja fa uns quants anys: “Fa quinze anys, Marta, pagaven el quilo d’oli a 2,80 cèntims i ara és una vergonya, ens el paguen a 0,60!”. El sector preveu pèrdues milionàries i el consumidor del millor oli del món sap que enguany potser haurà de pagar una mica més per omplir el setrill.
La pluja sempre és benvinguda. No trobareu cap frase feta ni cap refrany que tingui en la pluja una connotació negativa. L’aigua és vida i riquesa. I és per això que no acabo d’entendre el tractament que se’n fa des de molts àmbits de la nostra societat. Si encenem la televisió al migdia i posem, per exemple, el Telenotícies i, concretament, l’espai del Temps comprovarem com els anticiclons són analitzats sempre en positiu i les depressions o anunci de pluja, ai, com a negatiu. Quan en realitat, en temps de sequera, un dia de sol radiant és una molt mala notícia, encara que sigui divendres i que la gran majoria vulgui un cap de setmana sense precipitacions. I els pagesos que esperen la pluja, què deuen pensar quan escolten bocabadats com el Tomàs Molina de torn diu allò de: “s’espera un cap de setmana de pel·lícula, sense precipitacions...”, “amb un cel seré... ni un núvol, per tant, tranquil·litat absoluta”. I així, mentre des de terra endins els pagesos es queixen perquè el temps no acompanya i pensant que la pluja sempre és una benedicció de Déu, sentim astorats com hi ha alguns que voldrien sol i platja tot l’any. Els nòrdics tenen fama de tenir la frase adequada a cada situació. A Noruega –un lloc on el sol radiant no sovinteja i, en canvi, la pluja tothora hi és present– diuen que no hi ha temps inadequat, més aviat és la roba que ens hem posat aquell dia la que és inapropiada. Haurem de conscienciar molta gent que voldria sol tot l’any que, si vol bona fruita, bon oli, bones ametlles i bones collites, l’aigua que cau del cel ha de ser sempre no només ben rebuda, sinó també estimada i desitjada.