És temps de retallades i toca a tothom; uns menys, altres més. Però si hi ha una esfera de la vida de les persones on el seu efecte resulta més sensible per a una àmplia franja de gent, és la sanitat pública. Al capdavall, què hi ha al món més essencial i universal que la salut? Catalunya ha gaudit durant anys d’un sistema de cobertura gratuït i de qualitat, i en determinades parcel·les, excel·lent. Un país “de classe mitja” no pot aspirar a reproduir aquest nivell de qualitat en tot, i Catalunya va triar una bona sanitat. Però l’economia passa per moments crítics i, en conseqüència, en surt castigat el sistema públic de prestació de serveis i, entre ells, aquest. Per això, demanar que tot continuï de la mateixa manera que fins ara és inviable i irreal, perquè ha canviat l’era glacial. És en aquesta línia que el copagament constitueix una tercera via entre el manteniment de la columna vertebral del sistema i el sacrifici assumible per l’usuari i necessàriament proporcionat a la seva capacitat. Però a la fi, serà aquesta corresponsabilitat l’única forma d’assegurar uns serveis. No gaire més lluny del que practicaven en molts àmbits les generacions precedents a les nostres: arreglar els camins, construir equipaments a la joba, tenir cura de la neteja viària, escombrant cadascú el seu portal, o simplement, ajudar-se. La progressiva assumpció de serveis per part de les administracions a canvi de cobrar unes taxes ha derivat en una dimissió progressiva dels ciutadans vers els afers col·lectius que ens ha fet més i més exigents en drets i més i més relaxats en obligacions. Participar del cost de la sanitat mitjançant, per exemple, la fórmula del copagament és una forma de corresponsabilitat que la societat s’haurà d’anar plantejant, si realment valora i té ganes de veure durar les prestacions socials més bàsiques. I si no, ja se sap, ho pot fer una empresa. Pagant més, això si.