A la pel·lícula Lawrence d’Aràbia, el príncep Faisal assegura al tinent Lawrence: “Cap àrab estima el desert. Estimem l’aigua i els arbres verds. I al desert no hi ha res. I no hi ha home que no necessiti res”.

Els garriguencs no estimen el desert. De bon grat canviarien el terròs i la pedra resseca per l’aigua del Segarra-Garrigues i esteses de verdor fins on arriba la vista. Però xiquet, s’han de conformar amb el paisatge que els ha tocat. No els queda més remei.

Tot i així, arriba un dia qualsevol de tardor, un dia radiant i càlid, o bé mig ombrívol i esquitxat de núvols blancs, o un dia verd i ufà perquè ha plogut bé, o un dia de cel rentat, o un dia gris i temperat, o un dia clar i ben perfilat, i la salvatge garriga és un bé de Déu. El fonoll grogueja, els ametllers s’han alliberat de les –poques– ametlles que carregaven i les olives s’engreixen i trenquen de color. En dies així, els garriguencs es retroben amb el seu paisatge, el redescobreixen, el flairen amb ulls nous. I, mentre no es giri vent o la broma no s’aplani, fins i tot poden admetre que no s’hi viu tan malament.