A les properes eleccions elegirem 350 persones que, teòricament, han de defensar els nostres interessos. Només en coneixem una dotzena o dues com a màxim. La resta han merescut l’honor de ser inclosos en unes llistes perquè el submís poble gaudeixi de l’honor de poder votar-los. Què faran aquestes persones? Simplement seguir les consignes de vot que els dicti el partit. El seu ofici no és pensar, simplement prémer el botó que se’ls marca i que els garanteix la seva posició i el seu sou. Amb tanta senzillesa cobren un substanciós sou lliure d’impostos i... ja ho sabeu, els més influents poden protagonitzar episodis com els dels vestits o dels patrimonis a nom de la dona (o exdona) o els fills.

I els problemes pendents? Què passarà amb el de la inseguretat, que ens ha convertit en el país més cobdiciat per les màfies i els delinqüents comuns, conscients de la blanor del nostre sistema legal? I amb la sanitat, aquest servei a mesos i, fins i tot, anys vista? Algú regularà un sistema legal que permet prosperar la classe bancària mentre s’arruïna el país? Es controlarà alguna vegada l’enriquiment sospitós de molts polítics?

Resulta que tots aquests problemes comencen per un factor comú en llur solució: lleis adequades. I, ves per on, aquestes lleis les han de dictar aquestes persones que ni coneixem. Potser, doncs, no caldria pensar tant en el líder, que és l’únic que s’anuncia i que prou feina tindrà a aparèixer als diaris, donar audiències i viatjar. La tasca correspon a aquesta gent tan desconeguda.

Hi ha qui opta per l’abstenció, però, de tots els gestos, aquest és el més inútil. Cap polític no farà examen de consciència per un fenomen que no li resta ni un gra de poder. Com a màxim dirà que “pren nota”… i qui dia passa, quatre anys empeny.
L’únic que podem recomanar és assetjar els polítics. No ens conformem a aplaudir en els mítings. Assetgem-los, per uns dies que podem fer-ho. Quan el de torn faci un petó al nostre fillet, aprofitem per preguntar-li què farà amb el problema immigratori, amb el de la delinqüència, amb el de les hipoteques asfixiants, amb el de l’atur. Posem-los cara agra si cal. Alguna cosa contribuirem a millorar, si més no, pel temor a enfrontar-se a nosaltres.