L’altra nit una colla que encara no tenim nom ens vam trobar arremangats al voltant d’una cuina d’una casa d’un lloc de les Garrigues del qual, ara, no me’n vull recordar. Tot i que més tard vam acabar entaulats, les coses no estaven previstes d’aquesta manera; els comensals esperàvem trobar-ho tot fet. I no va ser així. Assistíem a la trobada amb voluntat de criticar el cuiner eventual i de menjar i veure pels descosits. Sigui com sigui ja ens veus una comunitat de mussols davant d’una safata de badejo dessalat i a punt per cuinar. Molt bé. I ara, què? Efectivament, van començar a sortir especialistes en receptes. Ningú havia fet mai badejo. “Ma padrina lo fot molt bo”, deia algú. Lo cas era fer badejo. Pitjor va ser el cas dels caragols; la primera part de la discussió va rodar al voltant del concepte primitiu de com matar-los. Després, que si hi posem més d’això o més d’allò. Que si estan poc fets. Que si massa.

Mentrestant, una brigada es disposava a preparar l’allioli. Amb morter? Encara no, potser més endavant. Aquesta vegada, amb robot. Per un moment semblava que triomfava una proposta retro que combinava Minipimer i l’oli a raget. Afortunadament, va acabar imposant-se el seny.

I així va anar que vam acabar sopant la mar de bé. I descobrint que estaria bé posar-nos al dia i aprendre i recuperar els plats típics dels pobles. Tot plegat no ha fet sinó començar. N’aprendrem. Continuarà la saga.