Ja s’ha iniciat la promoció del regadiu que durà el canal Segarra-Garrigues a una bona colla de pobles de les Garrigues i gairebé es pot dir que el canal és una realitat. Ara, el repte veritable és que sigui un canal per a la gent, i més si tenim en compte que ha estat la inversió al territori més quantiosa en el temps i que l’ha guiat sempre el criteri del reequilibri territorial i la reversió del cicle de decadència que ha afectat les comarques de secà des dels anys 60. I cal reclamar específicament que sigui per a la gent, perquè, a priori, allò que s’està observant en els trams més primerencs i la mateixa viabilitat de la infraestructura, atesos els seus costos, constata sovint que no són els pagesos del territori els beneficiaris directes. A aquests els agafa grans i als fills, vivint a fora o dedicats a altres oficis. Tant per al promotor, l’administració, com per a l’explotador, la via més immediata per rendibilitzar l’obra passa per sumar empreses amb capacitat per absorbir grans superfícies, amb la qual cosa, s’incorpora un gruix d’hectàrees al perímetre regable, es recupera més ràpidament la inversió i es justifica l’obra. Però cal no perdre de vista que l’objectiu final no és posar més terrenys a disposició dels portents de l’agroindústria, que hi ha de ser i òbviament aportarà benefici, sinó primer que res, i prioritàriament, activar l’explotació mitjana o mitjana-gran del territori; encara que això suposi un alentiment en el desenvolupament de les fases previstes. I això vol dir mimar aquests agricultors més modestos per davant de l’empresa agroindustrial, d’entrada més ben preparada i amb capacitat per afrontar l’escomesa. Per desgràcia, l’administració ha de triar a qui destina preferentment les seues energies. I, fins ara, sempre s’ha dit que seria un canal per a la gent del territori. Ep! I no només per fer-hi de peons o vendre la terra a millor preu, sobretot per liderar iniciatives i crear riquesa des del territori.