A la facultat em van ensenyar que les crisis econòmiques les paguen les classes mitjanes. Jo, jovenot i mantingut pels pares, li vaig donar la importància que llavors li havia de donar: poca. Però, ara, com a vagó de cua d’una altra família, comprovo que aquell ensenyament era –és– una veritat com una casa.

Impostos amunt, preus amunt, hipoteques amunt. Salaris avall. La classe mitjana d’aquest país, formada per funcionaris, assalariats, professionals liberals i fins i tot per pagesos de les Garrigues, cada cop tenim menys poder adquisitiu i som més pobres. De moment, acceptem les dures i doloroses polítiques del nostre govern, perquè les creiem necessàries per reparar “l’empastre” econòmic.

Però si passa el temps i la cosa no millora, potser a la classe mitjana ens pujarà la mosca al nas. Si veiem que els de baix no paguen perquè no poden, que els de dalt no paguen perquè no volen i que nosaltres, que som al mig, hem de pagar sí o sí, al final n’haurem de fer una de grossa. Per la part que em toca, no m’agrada fer soroll, però encara menys que em prenguin els pocs cabells que tinc.