Escric aquest article quan tot just fineix el darrer dia de l’any 2011. Mentre els dits planegen per damunt del teclat de l’ordinador portàtil, intento fer un petit balanç del meu pas per aquests 365 dies que tanquen un cicle envoltat d’un núvol que els meteoròlegs econòmics han batejat amb el malnom de “crisi”. Personalment crec que he acomplert els preceptes que fa temps vaig decidir que formarien part de la meva vida: 1.- Intentar ser feliç. 2.- Intentar fer feliços els que m’envolten. Si hagués de resumir aquests dos manaments, ben bé podria fer-ho amb una frase ben terrenal: “Viure i deixar viure”. Potser sí que no demano massa a la vida, o potser li ho demani tot, però dat i debatut ja fa anys que vaig arribar a la conclusió que poder-se llevar cada dia, obrir les finestres i donar gràcies per ser-hi, per continuar existint, era el millor regal que em podia oferir a mi mateixa. Un regal que no es pot comprar en cap botiga del món i que només hom pot trobar si esguarda amb deteniment el seu voltant. L’escriptor Josep Pla, ben conegut també per les seves sentències, deia: “Any Nou, i vida... la de sempre”. Una màxima que es pot llegir negativament si pensem que la vida, tot plegat, és un anar fent, arrossegant els peus sense ganes, pensant que el dia a dia és una càrrega feixuga, avorrida i monòtona, sense encant. Llavors, si aquesta és l’opció triada, la vida... la de sempre esdevindrà un turment que farà que l’anar passant els anys no esdevingui una experiència emocionant, sinó una llosa pesada, una crònica anunciada d’una mort que tard o d’hora ha d’arribar. En canvi si, i vida... la de sempre és l’inici d’un nou any que representa una nova finestra cap a l’aventura d’un nou cicle, atapeït d’objectius, de nous reptes, del donar gràcies per poder veure com creixen els fills, sense demanar ni exigir res d’especial que no sigui salut i feina, que no és poca cosa, si el que esperem és anar veient com la saba dels arbres nodreix els nous fruits, aleshores, la vida... de sempre serà una frase positiva plena de contingut. La gent que viviu a les Garrigues teniu la sort d’estar envoltats d’una natura salvatge que demana ser olorada. Quan l’argelaga comença a despuntar, ben aviat li segueix la ginesta, el romaní, l’espígol i el timó. Només cal asseure’s damunt d’una pedra recoberta de molsa o davall d’una olivera centenària per descobrir que l’Any Nou és només una data dins d’un calendari inventat, un any nou que marca una hora determinada en el corrent d’una vida que transcorre amablement, mentre suquem un bocí de pa de ronyó amb les gotes daurades que cauen d’un setrill ple d’un bon oli d’oliva. Any nou i vida, és clar, la que ens agrada, la de sempre.