Fa dies que estic una mica emprenyat amb el món, no puc parar de pensar en la situació econòmica i com això afecta la gent que tinc al meu voltant. Just aquesta setmana passada el Govern espanyol va fer pública la xifra de 5.400.000 aturats. Tinc la sort de no haver estat mai a l’atur, suposo que pertanyo a l’última generació que ha gaudit d’un mínim d’oportunitats a l’hora d’incorporar-nos al mercat laboral. Però ara estic vivint de ben a prop les dificultats que un noi que s’acaba de llicenciar (4 anys de carrera universitària) té per complir el seu destí i d’aquesta manera justificar els “quartos” que l’estat ha destinat a subvencionar part de la seva educació pública i de qualitat. Un dels fenòmens que més em fascinen són els casos dels empresaris que tenen els ous de contractar gent amb carrera universitària i la barra de pagar-los el salari mínim. Que ens estem tornant bojos? Tan malament està el país? Doncs penso fermament que no, i entenc aquests gestos com l’exponent màxim de la conducta hipòcrita, egoista i cabrona que està portant al col·lapse la societat.